Fuigdemont declara la dependència

12.10.2017 | 07:27

Carles Puigdemont va declarar ahir la dependència de Catalunya. Es va rendir a cops a l'evidència que resulta impossible fraccionar un país occidental sense la complicitat de les institucions financeres. En un discurs que va atrapar una opinió pública acostumada a Rajoy, Rivera i Sánchez, el president va rebentar els resultats del referèndum celebrat a batzegades. Un cop resignat al cop definitiu de la sortida dels bancs catalans, va voler contrarestar amb l'amenaça d'una catàstrofe europea si el problema de Catalunya no es resol des de fora. Tenen mediadors, però no tenen remei.

El Parlament va assistir ahir a la creació de la república més breu de la història. Tot just si va durar els breus segons transcorreguts entre que Puigdemont la va constituir en aplicació de les lleis aprovades pel Parlament i anul·lades pel Constitucional, i l'assenyalament d'una suspensió de «diverses setmanes». Un món.

El dia en què La Caixa s'independitza de la seva terra mare, s'acaba el procés. D'aquí la irritació de Puigdemont, quan es refereix modestament a «algunes empreses», malgrat que la dimensió del tercer banc d'Espanya equival a totes les corporacions que no canvien de seu social. El Govern no demostra que està disposat a tot amb les detencions i cops de porra innecessaris, sinó quan es mostra decidit a escanyar econòmicament el conjunt de l'Estat per tal que no prosperi la República de Catalunya.

En resum, costa de creure que l'atenció sigui monopolitzada per Puigdemont, i que ningú dirigeixi la vista cap a Rajoy. El mateix president es considera desbordat, afirma que es dirigeix a moltes persones més enllà de Catalunya i que no afronta un «cas domèstic», sinó «un cas europeu». Llança una indirecta al Rei, en abraçar entre l'audiència els qui es van manifestar el cap de setmana passat contra la seva persona.

En aquest «cas europeu», el Govern seria responsable d'una catàstrofe continental, sense descomptar que la faci transatlàntica i transpacífica. Puigdemont va parlar en clau internacional amb una soltesa notablement superior a la dels seus col·legues de Madrid. El president de Catalunya no necessita un interlocutor, necessita un antídot a l'altura de Borrell. Mentre no aparegui, el seu discurs resultarà esgarrifós en utilitzar el castellà per emetre un categòric «no som uns delinqüents».

Puigdemont aparenta inclusivitat, però s'expressa amb rotunditat, «mai oblidarem la violència policial». La perversió de la Generalitat no consisteix a proclamar la independència, sinó a transformar el rebuig a Rajoy en combustible per al separatisme. El verb clau del discurs és «reentendre's», però probablement sigui massa tard per conjugar-lo.

«Catalunya s'ha guanyat el dret a ser un Estat independent» és el format triat per Puigdemont abans de cancel·lar-lo. Va encertar en la Catalunya «escoltada i respectada», perquè ha guanyat la batalla internacional per golejada. Rajoy volia un abans sense després, Puigdemont assegura que «hi ha un abans i un després de l'1 d'octubre». Tot i això, a continuació escriu una pel·lícula de finals múltiples com la insofrible Lalaland. En la seva fugida cap endavant, ha caigut cap enrere. Puigdemont va ser ahir Fuigdemont, del cim a la fuga. Suárez i Tarradellas, González i Pujol, Aznar i Pujol, Zapatero i Maragall. Costa imaginar que el diabòlic Puigdemont sigui més intractable que els seus predecessors al capdavant de la Generalitat. Tot i això, tots ells van entaular un diàleg tan tens com fructífer amb els també successius presidents del Govern. Per molt que es criminalitzi Artur Mas i l'actual president, ja és casualitat que Rajoy hagi topat amb els ossos més durs de rosegar. L'altra hipòtesi estableix que l'actual composició de la Moncloa és un obstacle per a la convivència orteguiana entre ambdues realitats polítiques. De fet, Puigdemont va reconèixer ahir que «Catalunya es va implicar a fons» en la transició.

La responsabilitat és proporcional al càrrec que s'exerceix, igual que el seu vici simètric. Rajoy no és un mestre de la sang freda sinó de la irresponsabilitat gèlida, així amb Bárcenas com amb Puigdemont. Tots dos han portat sempre la iniciativa, han conduït el país a un vertigen de possible mediació però de difícil remei. Després d'explotar Felip VI, Josep Borrell, Donald Tusk o Mario Vargas Llosa, a Rajoy ja només li falta invocar Isabel Preysler.

Un huracà de tal magnitud ha estat provocat pel president d'una comunitat autònoma? Si l'Estat es pot col·lapsar pel titular de Catalunya o de La Rioja, alguna cosa falla en els responsables de governar-lo. Excepte, és clar, si s'accepta que hi ha regions de rellevància dispar. L'única evidència inconfessable que comparteixen precisament els unionistes i els independentistes és que sense Catalunya no hi ha Espanya. Als secessionistes no els importa jugular la realitat de més grandària, els nacionalistes espanyols mai reconeixeran una connexió que els fa olor de subordinació. Catalunya no es pot independitzar d'Espanya perquè Espanya té dependència de Catalunya.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema