A fora ens miren

El discurs de l'independentisme oficial sosté que Catalunya és un afer europeu, internacional; efectivament, els mitjans estrangers en parlen més que mai, però no sempre en termes afalagadors

13.10.2017 | 07:05
A fora ens miren

Europa ens mira... o no. Diuen que el món també, o depèn. Superat el relat que sostenia cada dia, cada cinc minuts, que la independència a la brava era possible, ara toca canviar el discurs: diàleg, però amb la Unió Europea, en primer lloc, i el món, en segon, pel mig. Tres-cents periodistes estrangers cobrint la declaració del sí, del no, del ves a saber si serem una nova república en forma d'estat, confirmen l'interès dels mitjans de fora en el conflicte polític en l'origen, social en el final, entre Catalunya i l'Espanya de la Villa y Corte. Ser el focus de moltes mirades, però, comporta un risc: sortir-ne mal parat. I el procés tampoc no se n'escapa. El món ens mira, sí, però amb bons ulls?

El 10-O ha deixat moltes frases i titulars més enllà de les nostres fronteres (encara espanyoles, per cert). «El Parlament de Catalunya no ha votat la declaració d'independència», escrivia, dimarts, Sandrine Morel en la versió digital de la capçalera francesa Le Monde; «les seves explicacions [dels electes independentistes] no van eliminar les contradiccions d'un discurs que buscava safister tothom, però no va convèncer ningú». Més gràfic era el titular de la crònica d'ahir de François-Xavier Gomez a Libération: «Com un coit interromput».

Parla Eric Gunterman, a The Washington Post, sobre «El mite del suport massiu a la independència a Catalunya» (11 d'octubre). En l'article aporta dades de l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió, com ara que «el 76% dels catalans se senten idenficats amb Espanya» i que «el 56% afirmen que no votarien mai el partit del president [Puigdemont]». I explica els resultats d'un sondeig efectuat per Making Electoral Democracy Work: un grup de persones van ser convidades a llegir el full de ruta cap a la independència del Govern català. A la meitat dels participants se'ls va explicar que aquesta estratègia compta amb l'oposició del PP. Resultat: «Els catalans identificats a parts iguals amb Catalunya i Espanya es decantaven més pel suport a la independència si havien llegit que el PP s'hi oposa. Per què? Perquè el PP és extremament impopular a Catalunya». I conclou Gunterman: «Els catalans no són separatistes durs en molts aspectes. Molts no donen suport a la secessió, especialment a un moviment unilateral cap a la secessió». Però «el conflicte entre els partits nacionalistes catalans i el Govern central pot empènyer fins i tot els catalans ambivalents cap a la independència». Raphael Minder, a The New York Times, explicava ahir el requeriment de Mariano Rajoy al president català: «[Rajoy] demana al líder de la regió [Catalunya] que primer aclareixi si va declarar la independència de la resta d'Espanya com a resultat d'una inusual sèrie d'esdevenimments la nit anterior». I en l'edició digital de La Reppublica, diari amb la redacció central a Roma, Alessandro Oppes, es referia a una situació de «caos calmo», a jutjar per «la reacció dels mercats: a la borsa les accions de les empreses catalanes pugen de mitjana per sobre del 2%». Més al nord, a Alemanya, el Frankfurter Allgemeine Zeitung analitzava l'últim moviment de Carles Puigdemont: «Va enviar senyals contradictòries (...): representa la independència de Catalunya, però ara no la vol», diu Helen Bubrowski.

Des d'Israel

Ana Palacio, periodista d' Haaretz, el diari degà i més influent a Israel, sostenia, el 10-O, en l'edició digital, que «els mitjans han reduït la crisi de Catalunya a un duel entre nacionalismes, a un conflicte maniqueu entre el formalisme legal i la legitimitat popular. Però simplificacions com aquestes posen en risc una Espanya ja fracturada». Puigdemont, en una entrevista concedida ahir a la CNN, mostrava dispoció a negociar «sense condicions prèvies».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema