Fins i tot Il Cavaliere ha irromput en el serial català, que Netflix molt probablement classificaria com a «drama», per dir-hi la seva: Silvio Berlusconi, l'exprimer ministre de la República d'Itàlia, es decantava, ahir, a Brussel·les, per obrir una via de diàleg entre el Govern central i la Generalitat que condueixi a la solució final, que sota el seu punt de vista no és altra que un referèndum sobre la independència «controlat» i «legal», informava l'agència Efe. Abans d'entrar a la reunió del Partit Popular Europeu, Berlusconi, propietari del grup de comunicació Mediaset -que a Espanya emet, a través de Telecinco, programes com Sálvame i Sábado Deluxe-, pare fundador del bunga-bunga-una pràctica sexual col·lectiva i de pagament- i amo de l'equip de futbol de l'AC Milan que el 2013 va ser condemnat a quatre anys de presó per frau fiscal, expressava «respecte» pel president Mariano Rajoy; a continuació, però, li llançava un dard: «No hauria enviat la Guàrdia Civil» a intentar impedir les votacions de l'1 d'octubre, etzibava.

En terra de ningú, entre la DUI i el 155

De fet, els cops de porra brutals que els agents antidisturbis van propinar als pobres i pacífics electors fa vint dies -amb un resultat dramàtic: 900 ferits-, Rajoy els està pagant políticament cars. Les imatges de violència desmesurada s'han convertit en un argument irrefutable de l'independentisme, juntament amb l'empresonament molt difícil d'explicar dels presidents de l'Assemblea Nacional Catalana i d'Òmnium cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, «els Jordis». El suport de Berlusconi al referèndum legal arribava enmig d'una nova jornada d'intercanvis epistolars entre els governs català i espanyol que deixaven el procés on era: en terra de ningú; entre l'aplicació inescrutable de l'article 155 de la Constitució i el fantasma de la declaració unilateral de la secessió.

Independència «no» votada el 10-O

Carles Puigdemont -que a mitja tarda compartia al seu perfil de Twitter un enllaç a un vídeo del canal d'informació 24 hores TGCom24 de Mediaset Itàlia que contenia les declaracions d'Il Cavaliere - gairebé va esgotar el termini que tenia per donar una segona resposta per escrit al requeriment que li havia fet La Moncloa perquè aclarís si en el ple del Parlament del 10-O va declarar o no la independència (l'hora límit eren les 10 del matí). Fetes diverses consideracions (que la proporció de vots a favor va superar la del Brexit britànic, que la «repressió» policial i judicial no cessa, etc.), en l'última frase de la carta, Puigdemont diu: el Parlament «no va votar el dia 10 d'octubre» la independència. Resposta de l'Estat: 155. En el comunicat oficial llegit al Congrés pel ministre portaveu, Íñigo Méndez de Vigo, es constata «la negativa del president de la Generalitat de Catalunya a atendre al requeriment».

Els uns a Londres, els altres a Califòrnia

En l'epístola, Puigdemont torna a parlar de «diàleg»; aquesta vegada, però, acusa La Moncloa de persistir a impedir-lo. En el comunicat, el Govern central reprova «l'actitud mantinguda pels responsables de la Generalitat de buscar, deliberadament i sistemàticament, l'enfrontament institucional». Uns a Londres i els altres a Califòrnia, com en la (més que fluixa) pel·lícula infantil de Disney de finals dels anys 90 protagonitzada per una jove Lindsey Lohan, ara exconvicta. De cara al públic respectable, aquest és el llibret oficial de la histriònica, barroca òpera de la política nostrada; ara bé, entre bambolines les corredisses es precipiten, a banda i banda; en el sector indepe, en major mesura, i en l'unionista, amb intensitat menor.

«Ramonetisme», es queixa la CUP

La carta d'ahir de Puigdemont va provocar cremors d'estómac a la CUP: «Ramonetisme» (en referència a la tàctica de «la puta i la Ramoneta» practicada fins a la sacietat en l'època de Jordi Pujol), deia la regidora cupaire a l'Ajuntament de Barcelona Eulàlia Reguant, diputada al Parlament fins fa quatre dies. Els anticapitalistes se la veuen venir; desconfien del PDeCAT, soci forçós en una aventura política d'alt voltatge; temen la marxa enrere final, que es confirmi la tan citada màxima gatopardista: «si volem que tot continuï igual, és necessari que tot canviï». Una sensació similar experimenten sectors d'ERC partidaris d'una ruptura a la brava i descontents amb la contemporització que practica Oriol Junqueras aquests dies de frenesí patri. I entre els demòcrates, abans convergents, la sola idea de la DUI provoca més d'un i de dos marejos. En cercles parlamentaris de Barcelona i de Madrid es dona per descomptat que, malgrat el 155 (que fa por, admeten en privat a la Villa y Corte polítics de l'estelada), la setmana que ve abundaran les reunions furtives. Toca abocar aigua al vi; el PDeCAT ho sap. PSOE i PP, també. Fins i tot a Units Podem comencen a sonar les primeres crides a la calma («no volem que els catalans se'n vagin», declarava Pablo Iglesias, segons l'agència Efe, a Madrid; «Si ens presenten una declaració unilateral d'independència per ser votada, no hi podrem donar suport», deia Albano Dante Fachín, a Barcelona). «El paper dels Comuns en aquest moment crític és chapeau», piulava a Twitter el director de comunicació del PDeCAT, Toni Aira. Simptomàtic.

Dues cartes, tipografia gairebé idèntica

Moviments soterrats, cartes creuades, aquesta és la qüestió. En les missives, l'únic element que uneix els executius català i espanyol és la tipografia, una qüestió de forma. Tant la Generalitat com La Moncloa escriuen els documents oficials en Arial, que va néixer com una «imitació més barata i senzilleta» de l'Helvètica per poder ser usada en el sistema operatiu Windows de Microsoft, que no volia gratar-se la butxaca, explica el dissenyador gràfic gironí Pusa Janer. L'Arial és una tipografia pensada per poder ser llegida en una pantalla; ideal, doncs, per a Twitter, Facebook i altres succedanis. A tot això un matís, un petit fet diferencial: la tipografia que empra el Govern català és regular; la que utilitza l'espanyol, condensada, «més estreta i de lectura no tan bona», diu Janer.

El «niu de la serp» segons colomines

Tipografies a banda, enviada la carta i rebuda la resposta, Carles Puigdemont aprofitava per compartir un article d'Agustí Colomines, historiador que dirigeix l'Escola d'Administració Pública i va ser un dels grans teòrics del dret a decidir, que ha acabat portant Catalunya fins on és ara. Es titula El niu de la serp: «Resulta pornogràfica la complicitat del PSOE amb l'autoritarisme imposat pel PP. Però és que el socialisme espanyol cada vegada s'assembla més al socialisme de Carlos Andrés Pérez (1922-2010), aquell populista corrupte veneçolà (...) que va ser el veritable causant del desastre actual de Veneçuela». Ara el PSOE, blanc de la ira indepe, se la juga amb la reforma constitucional; el PSC, encara més.

Tot plegat, més bunga-bunga.