Amb 15 anys, el primer dia de classe de primer de batxillerat, va entrar a l'aula un professor d'història que va trigar cinc minuts a capgirar tot el que havíem après fins al moment. Després de presentar-se, va preguntar qui sabia en quins dos grans blocs es podien classificar els països del món. Bosc de mans aixecades. Tots teníem ganes de començar amb bon peu, i més essent la primera vegada que teníem nenes a classe, a veure si aquesta que ja té pits es fixa en mi. Dictadures i democràcies, comunistes i capitalistes, monarquies i repúbliques. No. No. No. Calorosos i freds, ja esgotant possibilitats, la dels pits ha somrigut. No. Guanyadors del mundial de futbol i la resta, sempre hi ha un graciós a classe. No. Esgotades les opcions, el professor va escriure a la pissarra: «Rics i pobres». I va començar la classe. La primera classe en què un professor ens feia pensar.

Als Maristes, fins llavors, la història era una matèria que només requeria memoritzar. Memoritzar dates i memoritzar gestes. És així que vam aprendre que Boabdil, a més de moro, era un covard que va rendir Granada als Reis Catòlics sense lluitar, i encara després va plorar com una dona pel que no va saber defensar com un home. No com Álvarez de Castro, heroic defensor de Girona -la nostra ciutat sortia als llibres gràcies a ell-, que es va mantenir ferm davant les molt més fortes tropes franceses, que ni per les armes ni per la fam aconseguien entrar a la ciutat. Quin tio. Al final van entrar, és clar, però la llegenda de la «Tres vegades immortal» no ens la treia ningú.

Darrere les gestes dels herois sempre hi ha persones normals i corrents, però això ho vaig saber quan vaig aprendre a pensar la història, o sigui quan la nena dels pits incipients ja s'havia enrotllat amb el graciós de la classe. Boabdil, el covard Boabdil, va rendir la ciutat sense lluita per preservar-la tant a ella com als seus habitants d'un assetjament i una guerra cruents. Va preferir humiliar-se i salvar la seva gent. Álvarez de Castro, l'heroi Álvarez de Castro, va sacrificar milers de vides pel seu desig megalòman de passar als llibres d'història, va condemnar els gironins a misèries i fam, els va obligar a menjar rates o a menjar-se entre ells, la ciutat va quedar destruïda, morien homes, nens i dones, de gana, de malalties o per la metralla. Al final, els francesos hi van entrar igualment. Quan vaig aprendre a pensar, vaig entendre que és preferible tenir de governador un Boabdil que un Álvarez de Castro.

O en Puigdemont no sap res de la història de Girona tot i haver-ne sigut alcalde, o -molt més probable- les seves ínfules megalomaníaques no tenen res a envejar a l'antic governador militar de la plaça. Tenim una societat fracturada, una sagnia d'empreses que prefereixen marxar de Catalunya per la simple possibilitat que declari una DUI -si ho arribés a fer, no quedaria aquí ni la pastisseria familiar d'Amer-, tots els estats i totes les institucions europees ens giren l'esquena, la UE ens repeteix que no acceptaria Catalunya, d'adversari un estat poderós com Espanya, s'acosta l'aplicació del 155, s'albiren a l'horitzó desfilades cap als jutjats, multes milionàries que comencen a caure, els primers empresonats, el turisme -primera indústria catalana- cau en picat... Per resumir-ho: no tenim ni una minsa notícia que permeti un bri d'esperança. Amb aquest panorama, un home d'estat que posi els ciutadans per davant del seu ego, només té una opció: bandera blanca. Ens rendim. Acordem les condicions de la rendició i mirem de salvar els mobles. Que purguin presó i multes uns quants alts responsables, el mateix president si és necessari. Tot el que sigui allargar-ho serà augmentar les penúries als catalans abans d'arribar a un final que tothom sap que està cantat. Puigdi, sigues Boabdil i no Álvarez de Castro. Abans no ens trobem al bloc dels països pobres.