mi em van adoctrinar els hermanos de La Salle, no va ser una experiència especialment dolorosa, però sí frustrant. Ho recordo com un temps erm de la meva vida, no em va deixar cicatrius físiques, només alguna tara mental. Encara ara, quan veig una bandera espanyola, recordo aquells dilluns a primera hora, tots ferms i en silenci veient com l' hermano prefecte pujava la bandera i un altre posava el disc amb el tronat himne d'aquella Espanya ronyosa.

Recordo els professors que, per obligació o per vocació, ens donaven classes de FEN, Formación del Espíritu Nacional, i posaven música a la lletra del Cara al Sol que estava impresa en el llibre. «Cara al sol con la camisa nueva que tu bordaste en rojo ayer». Recordo el braç en alt i el bigotet retallat d'alguns individus, el crist penjat a la paret entre el Franco i el José Antonio, les parets grises, el fluorescent pampalluguejant i les sotanes negres.

Recordo tot això quan avui altres personatges ens venen amb la mateixa bandera, amb el mateix himne i amb idèntica cara de mala llet, per dir-nos que els catalans adoctrinem els nostres nens a les escoles. Recordo tot això quan escolto novament el Cara al sol en els nostres carrers i quan exigeixen cridar «Arriba España» com a mot de pas. Som molts els que tenim aquest sentiment de «dejà vu», d'haver-ho vist.

Però la qüestió cabdal és que l'adoctrinament, quan realment és això, mai funciona del tot bé. Nosaltres en som la prova i els que ens volen adoctrinar dient-nos adoctrinadors ho tenen malament. De fet, si han arribat a aquest extrem, vol dir que ja ho veuen tot perdut, perquè saben que la Catalunya d'avui està preparada per dir un adeu definitiu a l'Espanya de sempre. Quan arribi aquest moment, aviat, prometo deixar un clavell al mig del pati on encara reposa tot aquell temps que vaig perdre sota el sol doctrinari del franquisme.