El «procés» desbanca Catalunya

24.10.2017 | 16:03
El «procés» desbanca Catalunya

Catalunya, que va ser una de les regions pioneres en el poder bancari espanyol a finals del segle XIX i primer terç del XX, es va veure sumida en una decadència financera i pèrdua de rellevància de les seves institucions de crèdit en el conjunt d'Espanya a partir de llavors, en un cas insòlit de gran lideratge econòmic i empresarial i insignificança bancària.

Aquesta asimetria, que es va convertir en un estigma -i en certa manera en un trauma regional-, i que va ser objecte durant decennis de múltiples anàlisis, debats i hipòtesis en el món acadèmic per economistes i historiadors, es va començar a superar Catalunya en els anys 90 amb la veloç projecció nacional que van protagonitzar des de llavors la Caixa i el Banc Sabadell.

Ara, un quart de segle després i a conseqüència del procés català, i de la consegüent inseguretat jurídica i indefinició del marc regulador, i de la possible inestabilitat social, econòmica i política de Catalunya, els dos grups han portat les seves seus oficials a altres territoris d'Espanya: Caixabank es va mudar a València; el seu accionista de referència, la Fundació Bancària La Caixa, a Palma de Mallorca i Banc Sabadell, a Alacant.

Amb això, els dos grups bancaris (tercer i cinquè més rellevants d'Espanya) es garanteixen la seva nacionalitat espanyola i la seva permanència a la UE i a la Unió Monetària encara que es produeixi la independència de Catalunya. El moviment de les dues organitzacions -que va desencadenar una fugida en cascada d'altres empreses i societats amb tradició i arrelament catalanes- va ser imperatiu. Sabadell i Caixabank necessitaven situar les seves seus societàries en places no sotmeses a incertesa i que els garanteixi la cobertura del Fons de Garantia de Dipòsits espanyol i l'accés al Banc Central Europeu i a les seves línies de liquiditat com a prestador d'última instància, i els preservi del sever deteriorament de la qualificació creditícia que previsiblement patirien Catalunya i els seus agents econòmics en cas de ruptura amb la resta d'Espanya.

Tot i que la marxa del grup La Caixa i Sabadell a altres regions és per ara només nominal (els seus serveis centrals i seus operatives reals seguiran a Barcelona, i també persistiran el seu arrelament i implicació en l'economia i la societat catalanes), l'èxode de les dues institucions financeres suposa un impacte psicològic i simbòlic per a una comunitat autònoma en què les dues entitats financeres han tingut una rellevància no només econòmica sinó també referencial, identitària i de reputació.

La localització de les seus oficials i fiscals dels dos grups a Balears i Comunitat Valenciana comporta que Catalunya, la potència econòmica espanyola més gran (aporta el 19% del PIB nacional, el 18,4% de les empreses, el 26% de les exportacions i el 25% del turisme estranger que arriba al país) ha passat a comptar amb una única entitat creditícia amb domicili a la comunitat: la petita caixa rural Caixa Guissona, una cooperativa de crèdit amb només quatre oficines.

Aquest desajust suposa que Catalunya queda de nou desbancada, amb el retorn a la irrellevància financera que la va caracteritzar durant gran part de la seva història econòmica i empresarial contemporània, en un cas singular d'evolució capitalista. Va ser el que alguns autors, cas de l'historiador Carles Sudrià, van definir com el «desenvolupament industrial i subdesenvolupament bancari» de Catalunya.


1844-1898. Des de 1844 el poder fabril i burgès català va tenir el suport d'organitzacions bancàries que despuntaven, en particular del Banc de Barcelona, que, propietat de la família Girona i fundat mitjançant la transformació d'una casa de banca preexistent, va desplegar una puixança inusitada. La dinastia es va erigir en una referència nacional, amb la seva participació rellevant en els bancs de Castella, Hipotecari, Hispano-Colonial i altres, i en negocis com la indústria siderúrgica basca i asturiana.

Les grans crisis econòmiques i financeres que va patir Catalunya van actuar com un factor crucial en la futura insuficiència de la iniciativa bancària de la regió. El crac borsari i la crisi bancària i ferroviària de 1866 va destruir part del rellevant nou sistema bancari català i va tenir efectes transcendentals, segons el parer de Jaume Vicens Vives, en la futura debilitat del sector financer. La punxada el 1879 de la «bombolla» especulativa i el gran auge del que es va anomenar de forma molt gràfica «la febre d'or» va ser una altra sacsejada violenta dels basaments de l'arquitectura financera regional. I la crisi espanyola de 1898, amb la pèrdua de les últimes colònies, va colpejar de forma molt acusada a Catalunya: va afectar de forma directa als subministraments de la indústria tèxtil regional, va instaurar un sentiment de decadència nacional i va perjudicar la demanda espanyola de les produccions catalanes.

Tot això va perjudicar la banca de la regió, mentre que la repatriació de copiosos capitals d'indians d'origen asturià i basc va propiciar el naixement d'algunes grans institucions de crèdit madrilenyes i l'enfortiment d'altres, el que, sumat a altres iniciatives, va suposar que el poder bancari espanyol passés a configurar-se entorn d'un triangle format pel gran esplendor bancari que havia forjat el capitalisme biscaí des del segle XIX, el puixant ascens de l'asturià en el canvi de segle i el novíssim sector madrileny.


1900-1936. La projecció estatal de la banca catalana va patir una notable minva de notorietat i transcendència en aquest període, tant per les vicissituds econòmiques regionals (les grans crisis del XIX van impactar més a Catalunya, com van documentar Roberto Álvarez Llano i José Miguel Andreu en la seva història de la banca privada espanyola) com per la desaparició d'alguns prohoms de les finances: Manuel Girona Agrafel va morir el 1905 i el seu germà Jaume el 1907, el que va contribuir a afeblir l'impuls de les institucions de crèdit que tots dos havien promogut.

La I Guerra Mundial (1914-1918) va ser un període d'opulència nacional, però la fi de la conflagració va dissipar les condicions extraordinàries per a l'enriquiment que havia permès la neutralitat espanyola, i això va abocar a la gran crisi dels primers anys 20. Va ser en aquest context que es va produir l'estrepitosa suspensió de pagaments del Banc de Barcelona el 1920, que va suposar una commoció en la societat catalana.

La crisi dels primers anys 30 -el detonant va ser la Gran Depressió de 1929-, es va emportar, juntament amb altres factors -alguns de naturalesa política- a una altra senyera institució, el Banc de Catalunya, que havia estat fundat en 1920 i que ocupar l'espai de rellevància i dinamisme que havia dominat fins llavors el Banc de Barcelona.

A l'ensorrament del Banc de Catalunya el 1931 va seguir, com un castell de cartes, el dels bancs de Reus, Tortosa, Magí Valls, Prétsamo y Descuento, Valores y Crédito, Español del Rio de la Plata, Catalán Hipotecario, Olot, Granollers, Palafrugell i altres. Aquestes dramàtiques seqüències van ser causa d'una enorme desconfiança del públic català cap als bancs privats. A aquest factor retardador del desenvolupament de la gran banca amb projecció sobre el conjunt d'Espanya s'hi va sumar l'enorme competència que va comportar la copiosa proliferació de caixes d'estalvis en la comunitat i la seva gran penetració entre la clientela particular, les famílies i les classes populars.

El model de desenvolupament econòmic específic de Catalunya tampoc va afavorir la robustesa de la gran banca, més pròpia de regions amb una indústria pesant i intensiva en capital. Amb un teixit productiu molt focalitzat en les petites i mitjanes empreses i no en les grans corporacions, i a la indústria de béns de consum i d'equip i no en els sectors bàsics i de capçalera (un cop que va perdre el protagonisme miner-siderúrgic a benefici de País Basc i Astúries, regions millor qualificades per a això), Catalunya va rebre el suport de forma preeminent de l'empresa familiar, amb una marcada predisposició a l'autofinançament i sense les necessitats d'acusats apalancaments i apilament de capitals que va exigir el desenvolupament dels sectors líders que van vertebrar la industrialització basca i asturiana.


1940-1988. Després de la Guerra Civil (1936-1939), la dictadura franquista va decretar el 1940 la prohibició de nous establiments bancaris i va restringir l'obertura de noves oficines. Va ser el que es va denominar l'statu quo bancari. Aquesta mesura va suposar un endarreriment per al sector financer català.

Catalunya va arribar a la postguerra sense grans institucions financeres que transcendissin els seus límits geogràfics. Per contra, la gran banca espanyola, protegida de la competència exterior i de la coberta (no es van autoritzar noves entitats), es va veure forçada a créixer absorbint competidors regionals davant la impossibilitat d'expansionar les seves xarxes. Entre 1940 i la fi de l'«statu quo», el 1962, Espanya va passar de tenir 250 bancs a comptar amb 103. En aquest període 20 bancs catalans van ser adquirits per les grans entitats d'àmbit nacional, fet que va contribuir a afeblir el sector financer català ja engrandir la bretxa que li distanciava en rellevància bancària d'altres regions líders.

Amb la liberalització de 1962 es va produir el gran intent de ressorgiment d'un projecte bancari català i catalanista. Florenci Pujol, el seu fill Jordi i Francesc Cabana van adquirir el 1959 la petita Banca Dorca, d'Olot, que van transformar en Banca Catalana. Va ser un projecte financer i també «patriòtic». Es va intentar amb ell «fer país»: dotar Catalunya de ressorts financers, afavorir el foment econòmic (a través de la filial Banc Industrial de Catalunya) i projectar les finances catalanes a altres territoris, cas d'Astúries, Comunitat Valenciana, Madrid, Aragó, Balears i País Basc.

Després de la fi del franquisme el 1975, el capital català va perdre el control d'altres bancs, entre ells l'Atlàntic, dels Güell (i abans dels Nonell), que va passar a l'òrbita de Rumasa el 1976.

La gran crisi econòmica internacional de 1973 va irrompre a Espanya amb tardança i en l'esbós de la seva transició cap a la democràcia. El nou context de dificultat, la inexperiència de molts dels bancs creats des de la liberalització de 1962 i la insuficient professionalitat i males pràctiques de molts dels seus promotors va abocar Espanya a un paorós ensorrament bancari, amb la desaparició entre 1977 i 1985 de 56 dels 100 bancs privats existents. Diversos bancs catalans van sucumbir a la crisi, entre ells Banca Catalana, el 1982.


1989-2017. A partir de 1977, les caixes d'estalvis, confinades a les seves províncies d'origen, van ser gradualment desregulades. Se'ls va permetre desplegar-se en l'àmbit regional i el 1989 se'ls va autoritzar a tenir cobertura nacional.

La debilitat del sector bancari de la comunitat havia afavorit la fortalesa d'algunes de les diverses caixes d'estalvis catalanes. La Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona (La Caixa), fundada el 1844, era la més rellevant. El seu desplegament per la comunitat havia esgotat el seu recorregut potencial i va començar a urgir-li transcendir l'àmbit estatal. Va emprendre la seva expansió per Espanya amb una filial financera, Grup Caixa, el 1984, cinc anys abans que se li permetés fer-ho com caixa d'estalvis.

Després de la seva fusió el 1990 amb la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears, fundada el 1904, i l'autorització legal per obrir oficines fora de Catalunya, l'entitat resultant va impulsar el seu vigorós creixement per Espanya. Es va convertir en la caixa més gran d'estalvis d'Europa i en un dels més importants grups financers espanyols.

El Banc Sabadell, una entitat nascuda el 1881 per finançar a petits empresaris tèxtils, i que fins a 1954 només va tenir una oficina, havia sortit de Catalunya per primer cop el 1975, però de forma testimonial. El 1996 va emprendre una meteòrica expansió amb successives compres de bancs, que va iniciar amb l'annexió de deu oficines de Citibank, Banc Astúries, NatWest, Banco Herrero, Atlàntic i Urquijo fins a pujar al sisè lloc del rànquing.

La gran crisi financera internacional de 2008 va acabar amb tot el sector financer català, excepte Sabadell, Caixabank i l'ínfima Caixa Guissona. Nou caixes d'estalvis catalanes van ser engolides per altres entitats. Però Caixabank i Sabadell van augmentar el seu desplegament nacional durant la doble recessió. Caixabank va integrar les caixes de Girona, Navarra, Burgos, Canàries, Cajasol i Caja Guadalajara, Banc de València i Barclays Espanya. El Sabadell va absorbir Banco Guipuzcoano, Caixa Penedès, Banco Gallego, CAM i Lloyds Bank Espanya.

Per primer cop en segle i mig d'història bancària, Catalunya s'ha quedat oficialment sense bancs.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Catalunya


Puigdemont demana mantenir un diàleg «bilateral» amb Rajoy a Bèlgica

Puigdemont demana mantenir un diàleg «bilateral» amb Rajoy a Bèlgica

L'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont ratifica en una entrevista difosa ahir per la...

Pintades al Port de la Selva contra el jutge que va ordenar detenir alts càrrecs del Govern

Pintades al Port de la Selva contra el jutge que va ordenar detenir alts càrrecs del Govern

?El titular del jutjat d'instrucció 13 de Barcelona tenia un apartament llogat, que ha deixat ?Els...

El comitè de campanya lliga curt a Miquel Iceta

El comitè de campanya lliga curt a Miquel Iceta

Els experts del partit marquen les actuacions en públic del líder socialista i ell diu que...


Puigdemont afirma que és «rotundament fals» que l´Estat garantís que no aplicaria el 155 si convocava eleccions

Puigdemont afirma que és «rotundament fals» que l´Estat garantís que no aplicaria el 155 si convocava eleccions

El president destituït replica a l'alcaldessa de l'Hospitalet a través de Twitter: "Prou manipular...

Eleccions catalanes del 21D: Quins partits i candidats es presenten?

Eleccions catalanes del 21D: Quins partits i candidats es presenten?

Consulta els detalls de les llistes electorals marcades pel fracàs a l'hora de buscar una...

Enllaços recomanats: Premis cinema