n tot això del processus, l'escriptor català més al·ludit pels que, com jo mateix, no el feien seu, sinó que el combatien amb l'única força de la paraula escrita, ha estat Agustí Calvet, Gaziel, director de La Vanguardia quan «els fets d'octubre» o proclamació de la República Catalana (1934) a càrrec del llampat d'en Lluís Companys, que la dinastia dels Godó expulsà per acomodar-se a la nova realitat política, com sempre ha fet. El de Sant Feliu de Guíxols no s'amagà ni en la seva descripció ni menys en el pronòstic que tot s'havia perdut. Com a excel·lent escriptor i bon periodista, donà la cara en benefici de l'interès general de Catalunya.

En la seva obra completa (Editorial Selecta, 1970, pàgina 1442), defensa la tesi que la sort política del nostre petit país, entorn del qual s'hagués pogut construir un estat amb cara i ulls, es va jugar i es va perdre a Muret, terres franceses, quan el pare de Jaume I, «agafant les cartes dolentes o no quedant-li, potser, més remei que agafar-les», en un sola batalla, contra el monarca francès i el Papa de Roma, va fer que, amb la derrota, Catalunya perdés tota possibilitat d'esdevenir un «estat remolcador» per «sempre més», precisa, abans d'afegir que amb el Conqueridor i els seus successors «la decadència quedà decretada». Ni una paraula sobre el mític 11 de setembre de 1714.

És en base al pensament d'en Calvet que algunes vegades i en aquestes mateixes pàgines he deixat escrit que potser els catalans no hem nascut per autogovernar-nos en veure com de malament es pilotava el vaixell que, segons l' Artur Mas i els seus «nens», entre els quals l' Oriol Pujol, delinqüent confés, ens havia de portar a l'Ítaca somiada. No m'he cansat d'explicitar la meva repulsa a tantes giragonses fetes per no arribar enlloc que no fos l'autodestrucció de l'antiga CiU, la força central i hegemònica, hereva del catalanisme polític més pur i cristal·lí, com també ho ha estat el PSC, que treballà tant per intervenir en la política espanyola, com per assolir més cotes de poder per a l'autogovern català.

El punt culminant de la imbecilitat feta matèria política fou quan en Mas, tot acceptant el veredicte de les CUP, anà cap a la guillotina no sense abans designar successor a la franquista manera en la persona de Carles Puigdemont. L'antic alcalde de Girona, per qui sento afecte encara que el seu entorn gironí digui el contrari -cosa que se me'n fot atès que tots ells tenen data de caducitat per burros-, es distingia del seu padrí per ser un independentista de pedra picada i encara més tossut que tots aquells que junts el varen coronar. Posat de president de la Generalitat i coherent fins a la medul·la, posà la sisena i es dirigí cap a la proclamació de la independència sense acceptar la realitat social molt complexa de la Catalunya tangible i no pas de la Catalunya idealitzada.

Ahir va culminar la seva particular cursa sense importar-li, sembla, que la República Catalana proclamada durarà menys que un caramel a les portes d'una escola, que la presó apareix com el seu destí personal més probable, que els idealismes, com el cas del Quixot, precisen tot Sanxo per donar-los un bany de realisme i evitar mals majors, i que, essent lliure cadascú de fer el que vulgui, fins i tot de suïcidar-se, cap governant té el dret de fotre tot un país pel forat de l'escala. Se'n va Puigdemont; ens arriba el 155 CE. Això sí que és canviar pets per merda, com diu el llenguatge popular.