Tots els fets són objectius. La seva objectivat no equival a neutralitat en la mesura que produeixen efectes. És més: La seva innegable objectivat pot ser llegida subjectivament i reelaborada partidàriament. Sense anar més lluny, constitueix fet objectiu que tant el Govern com una majoria del Parlament de Catalunya, àdhuc la seva Mesa i la seva Junta de Portaveus, amb advertiments previs d'il·legalitat arribats d'òrgans unipersonals i col·legiats catalans, han vulnerat de manera volguda, conscientment, l'anomenat bloc de constitucionalitat integrat per la Constitució i l'Estatut d'Autonomia.

Aquest és un fet objectiu indiscutible, però amb efectes diferents i fins i tot molt oposats dins la comunitat que ha tingut coneixement de la seva existència. També és un fet objectiu, però tampoc neutre, que la perversió de la legalitat vigent, aquella que, tots ells, varen prometre o jurar guardar i fer guardar, ha permès la seva substitució per una legalitat ex novo no fonamentada en els principis de legalitat, de legitimitat i de democràcia, tant com s'entenen aquí i arreu de la Unió Europea. La prova del nou és que cap govern dels estats membres l'ha reconeguda. Tots ells han dit, com també les institucions europees, EUA, l'OTAN i l'FMI, que la legalitat imposada per una majoria parlamentària que minoria social és, almenys fins que es demostri el contrari a les urnes, ha trencat la cadena que tota legislació legítima i democràtica sorgeix d'una d'anterior i subjecta al procediment de canvi establert en aquesta. També això és un fet objectiu, però tampoc neutre.

La recepció d'aquests fets objectius, els autors dels quals sí han reconegut implícitament o explícita que s'han donat de baixa d'una legalitat amb l'objecte de crear-ne una de nova sense emprar els mecanismes que la farien legítima, no ha estat rebuda de manera unívoca pel conjunt de la ciutadania, es digui catalana o es digui espanyola. Ho hauria estat anant «de la llei a la llei», com es va fer per posar en marxa l'actual sistema polític des de les anomenades Leyes Fundamentales del Reino, inclosa l'autonomia catalana, però com que la llei ha estat esparracada i substituïda per una de nova, il·legal i il·legítima, no democràtica, ens trobem de facto en una col·lisió de legalitats a la qual s'ha arribat partint del despotisme fins arribar al tiranisme, com deixà escrit Ciceró en la seva obra mestra, La República y las leyes, pàgina 109 de l'edició feta per Akal l'any 1989. És l'herència Puigdemont, agradi o no agradi aquesta expressió, puix així passarà a la història dels disbarats catalans... o molt m'equivoco.

La resposta donada per l'Estat a aquest canvi de vies forçat pel que fa a totes les normes positives, entre les quals la Constitució o el vigent Estatut, pot agradar, pot no agradar i pot agradar o no agradar a mitges. Parlo del desenvolupament de l'article 155 CE fet pel Senat, de les interlocutòries dictades per la magistrada Lamela i de la resolució del TS sobre els membres de la Mesa, que aquesta sí és garantista. Com a jurista i antic professor de Dret, tinc dubtes intel·lectuals sobre la constitucionalitat d'alguns preceptes continguts en el desplegament de l'esmentat article i sobre la constitucionalitat i la legalitat de les interlocutòries dictades per l'Audiència Nacional, i aquí queda expressat, però com també han dit un parell d'advocats dels antics consellers preventivament empresonats, la fugida de Carles Puigdemont no ha ajudat gens ni mica que les resolucions judicials no incloguessin aquesta mesura cautelar. Dos anys després de la seva entronització com a president de Catalunya, són sorprenentment massa els que desconeixen dos elements bàsics de la seva personalitat: La seva congènita imprevisibilitat i que sempre va a la seva. Això explica no poques coses.

L'empresonament de fins a vuit membres de l'antic govern de la Generalitat i l'ordre de recerca i captura de la resta, inclòs el seu expresident, ha incomodat a tothom perquè no ajuda a la urgent reconciliació dels catalans ni tampoc a unes eleccions que haurien de fer-se en un clima de tranquil·litat i d'assossec. Si la Justícia no equilibra les seves balances, símbol d'aquesta, ens podem trobar en el pitjor dels escenaris: La revolta al carrer sabent d'antuvi que la història ens diu que tota revolta es cobra les seves víctimes. La defensa de la legalitat, no es podia haver fer d'altra manera? Crec honestament que sí.