Dia 8 de la independència. La república catalana funciona a tot drap. No sé res d'en Junqueras, això vol dir que no hi ha problemes. No news good news, he sigut periodista. He demanat que m'enviïn per valisa diplomàtica una maleta plena d'euros catalans. Brussel·les és cara. Cada vegada que pagui musclos amb patates, cinc cops al dia, mostraré els bitllets amb la cara d'en Trapero (5 euros), la Rahola (10), la Garcia Melero (20), en Laporta (50), la meva senyora (100) i jo mateix (200). Vam aprofitar les fotos de la paella de Cadaqués. Als de 500, com a homenatge a l'amor, hi surten Jordi Pujol i Marta Ferrusola. A l'amor a aquests bitllets, s'entén. Seguim.

Dia 9 de la independència. M'enyoro tant que aquesta nit -la cervesa belga és de graduació alta- m'he enfilat al Manneken Pis per fer-li un petó al cul, com si fos la lleona de l'estimada Girona. Uns joves em tiraven monedes, una mare tapava els ulls al fillet, i un vianant ha trucat a la policia. He pogut fugir, especialitat de la casa. Jo he quedat xop i els pantalons, inservibles.

Dia 10 de la independència. Em desperta d'hora tota la comitiva del viatge presidencial. És a dir, en Matamala. Hem de gravar un missatge televisiu als catalans. Jo preferia que m'entrevistés en Sanchis, però la darrera vegada va inundar el terra de baves -m'estima, no ho pot evitar- i a Bèlgica no hi estan habituats. Optem per un missatge senzill, gravat per en Matamala a l'habitació de l'hotel, que vegin els catalans que duc una vida austera (nota: la valisa diplomàtica no arriba). De mig cos, que encara no tinc pantalons i vaig en calçotets. Per la resta, impecable: corbata, camisa, americana i pin.

Presa 1: s'interromp perquè sona el telèfon de l'habitació. No era ningú del Govern, no news good news. Era recepció, em recorden que dec dues nits.

Presa 2: s'interromp pel soroll de l'aspirador al passadís.

Presa 3: s'interromp per una sobtada necessitat presidencial (nota: menjo massa musclos amb patates).

Presa 4: la dona de la neteja entra sense trucar. Es posa a riure en veure'm en calçotets. No fa cas quan li demano intimitat, dient que si els catalans tenen pressa, ella encara en té més i que vol acabar perquè li queden 37 habitacions.

Presa 5: s'interromp perquè en Matamala també menja massa musclos.

Dia 11 de la independència. Continua sense rebre'm cap autoritat. L'advocat ha aconseguit que em rebi un jutge belga. Més val això que res. La reunió al despatx del jutge dura tot el dia. Parlen en neerlandès i no entenc res de res, o sigui que en surto satisfet. De tant en tant l'advocat s'enduia el dit índex a la templa i el feia girar, llavors el jutge em mirava i assentia amb el cap mentre apuntava coses en un full. Jo somreia i també assentia.

En Rajoy m'envia un Whatsapp amb imatges del barri gironí de Vila-roja, que s'ha proclamat espanyol. Deu ser una broma d'en Mariano, no conec cap barri anomenat així. De fet, no conec cap barri de Girona. A Girona no hi ha barris, i si n'hi ha, no eren cosa meva.

Avui em visiten 400 alcaldes, cadascun amb la seva vara. El primer èxit de la nova república ha sigut fer que els alcaldes trobin utilitat a la vara: serveix per agitar-la a l'aire mentre em victoregen. El segon èxit, que tants alcaldes puguin abandonar els seus municipis sense que ningú els trobi a faltar, és mèrit d'ells mateixos.

És un miracle que la nova república funcioni amb tal perfecció. No teníem res preparat, ni estructures d'estat, ni suport internacional (nota: preguntar a en Romeva a què es dedicava en tots els seus viatges, a més de gastar diners), ni res. Teníem, això sí, el poble enganyat. Però això no té mèrit.

Truquen de recepció. Que ja dec tres nits. I que faci el favor de no rebre les empleades en roba interior. Han afegit « monsieur le président». He escoltat riures. No news good news.