Ja hem vist el que hi havia darrere del nacionalisme: més nacionalisme (espanyol); com després del primer cop de puny en una baralla de bar només hi ha més cops de puny (catalans i espanyols). I perdó pel símil que té, ai, un pòsit de violència, tan dolenta que és, ara que ja ens havíem cregut que la lluita virtual del poble català -mes de dos milions de «m'agrada»- produïa efectes reals, com si fos una màgia simpàtica, mai millor dit (aquí, un emoji del somriure). A tot això, en els meus clàssics de Formació de l'Esperit Nacional, li deien «lluites intestines», que sonava a formidable episodi de meteorisme i m'imaginava a mi mateix en l'intent, fracassat, de pair un cabrit.

Tampoc estava malament «discòrdies civils», que significava que la coral de la pàtria no concertava les seves veus ni els seus cors, llevat que fossis basc, que llavors podies estar a les dues coses, passant la Muga i en l'orfeó donostiarra; no hi ha res com ser basc, sents? Però, és clar, es publiquen les enquestes per a les eleccions catalanes de desembre i el panorama és el mateix: no han mort de mort natural un suficient nombre d' indepes i perquè morin una quantitat significativa em temo que caldrà esperar, més fins i tot que en les llistes dels hospitals.

A la llarga serà difícil convèncer els espanyols desperts, que són els únics que estem atents quan canta la sirena (o els sirènids i tritons, cal respectar els gèneres), que és normal negar un dret que sí que van tenir els ciutadans de Escòcia i el Quebec i també els de Llombardia o el Vèneto, en la versió més restringida: el dret a ser consultats ni que sigui de manera indicativa. Jo convoco, tu votes, ell escruta (escruta sona estrany, sembla que el dit aliè fa coses impròpies). Doncs sembla que no, que la jutgessa Lamela va i t'envia a una presó com Estremera, Alcalá Meco o Soto del Real, «que té, fins i tot, sala de videoconferències», van dir al Telediario. Si, a més, t'operen gratis de cataractes, hi ha balancins i revistes, gairebé que m'apunto. Passen la sèries d'HBO?