La jornada d'ahir ens recorda que aturar un país és relativament fàcil. El que costa és posar-lo en marxa i fer-lo funcionar.

Tallar carreteres, autopistes i vies de tren és una forma d'agitació política que aconsegueix un alt rendiment en termes de relació entre l'esforç que s'hi dedica i l'impacte que s'aconsegueix. Podem explicar-ho amb un exemple, si imaginem les coses que poden fer cent activistes en una ciutat mitjana de Catalunya.

Si aquestes cent persones treballen en empreses diferents i fan vaga, de manera que cadascun d'ells és l'únic vaguista al seu centre de treball, l'impacte serà menor al d'una passa de grip. Ni tant sols no en sortirà una nota breu als digitals.

Si aquestes cent persones, amb vaga o sense, fan una manifestació, les possibilitats que algú s'hi fixi ja son més altes, sobretot si trien amb encert el millor lloc i la millor hora del dia. Però mentrestant, la ciutat anirà fent la seva vida.

Ara bé, si aquests cent activistes, vagues i manifestacions a banda, s'organitzen en cinc grups de vint persones cadascun i van a tallar cinc vies importants de comunicació, l'impacte està assegurat. La ciutat deixarà de fer la seva vida. Es formaran llargues cues de vehicles, milers de persones no arribaran a temps al seu destí, altres renunciaran al desplaçament que tenien programat, es perdran hores de feina, hi haurà empreses que no rebran subministraments i comerços que perdran clients, i l'autoritat competent haurà de triar entre permetre que els bloquejos s'eternitzin o arriscar-se a unes quantes imatges d'actuació cuntundent com les de l'1 d'octubre. Ahir Albert Rivera demanava fermesa a Rajoy. Era una proposta tramposa: Rivera queda com el polític d'ordre i Rajoy com el bastonejador de pacífics manifestants.

Fins ahir a les vuit del vespre, l'autoritat competent havia resistit la temptació i havia permès que els talls de trànsit i de vies fèrries s'allarguessin. Hi havia en joc una lluita per la fotografia. Complicar l'existència a milers de persones no és la millor manera de generar bona imatge i guanyar adeptes a la causa (com no ho és xiular un representant de la UGT), però uns quants episodis de brutalitat policial redimirien aquest pecat. Tot això passava ahir. Avui Forcadell i la mesa del Parlament compareixen al Suprem. Poden sortir-ne lliures, engarjolats o uns quants de cada. Decisió important dos dies abans d'una mani que vol ser un 11 de setembre al novembre.