Pablo Llarena, el magistrat del Suprem encarregat de la causa contra la presidenta del Parlament i altres membres de la Mesa, és un conservador l'elecció per l'alt tribunal va reunir gran consens en el poder judicial i que en el seu dia es va mostrar favorable a una solució política per a Catalunya. Està considerat com un penalista intel·ligent i dialogant, del que va donar mostra durant els seus anys com a president de l'Audiència de Barcelona, on va exercir fins que va ser elegit per al Suprem fa gairebé dos anys.

En la seva condició de president de l'Audiència, el 2012, va concedir una entrevista al diari El Mundo en què va assegurar que el debat sobre l'encaix de Catalunya a Espanya ha de tenir «una solució essencialment política».

«El que no es pot pretendre és que tota la qüestió relativa a atribuir un espai significatiu a la individualitat catalana i tota aquesta qüestió relativa a la integració de Catalunya a Espanya s'hagi de resoldre judicialment, perquè no ha de ser així», va dir. Llarena també es va referir llavors a un hipotètic referèndum sobre la independència, sobre el qual es va remetre a «una anàlisi processal de la qüestió» i, sobretot, a «els termes d'aquesta convocatòria».

D'aquesta manera, cal dir que el magistrat Pablo Llarena (Burgos, 1963) reuneix tres característiques: una d'elles és el seu perfil conservador, com demostra el fet que hagi presidit l'Associació Professional de la Magistratura (APM), que té aquesta orientació, a més de ser majoritària en la carrera. Però altres de les seves característiques són el coneixement de la realitat de Catalunya, que el dota de la capacitat d'opinar sobre aquesta amb matisos i, també, el fet que més enllà de la seva ideologia, està avalat com a magistrat per companys de carrera i membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) de diferents tendències. Així, va ser triat pel CGPJ per a ser jutge del Suprem amb un alt nivell de consens, tot i tenir l'etiqueta de conservador: el 28 de gener de 2016 va rebre 16 vots sobre 21 per al seu nomenament.

És a dir, el van votar vocals de l'òrgan de govern dels jutges de diferents sensibilitats, i no només els afins a la seva orientació. Amb aquests suports li va guanyar la partida al exmagistrat del Tribunal Constitucional i actual membre de la Sala d'Apel·lacions de l'Audiència Nacional, Enrique López, qui també aspirava a ser jutge del Suprem. Quant al seu coneixement de Catalunya, cal dir que hi va arribar (1992) molts anys abans d'accedir a la presidència de l'Audiència.