Dia 14 de la independència. Estimat diari: m'he comprat una guitarra. D'alguna cosa hem de menjar en Matamala i jo mentre no arriben les divises. La primera intenció era guanyar-me la vida en aquest país tocant la trompeta mentre una cabra s'enfilava a una escala, tal com he vist en alguns reportatges sobre gitanos emesos per l'aquí enyorada TV3 (nota: enviar una postal a en Sanchis, la seva existència lluny de mi no té sentit, segons m'ha dit entre petons cada vegada que m'ha trobat). Aconseguir l'escala i la trompeta no revestia dificultats, una altra cosa era la cabra. En Matamala, sol·lícit tot el viatge, s'ha ofert a enfilar-se a l'escala, argumentant que el seu cabell blanc ajudaria a fer-lo passar per tan indòmit animal. He rebutjat l'oferiment. No perquè dubti de la capacitat alpina d'en Matamala, sinó perquè he recordat que no sé tocar la trompeta. M'he comprat una guitarra. D'alguna cosa m'havia de servir tocar el Let it be a la paella de cals Rahola a canvi d'un grapat d'arròs (qui el tingués). He decidit canviar el repertori, amotllar-lo al país. Pels carrers de Brussel·les tocaré Ne me quitte pas, de Jacques Brel. Un president hauria d'estar exempt de guanyar-se la vida pels carrers, però les coses han vingut així i toca acceptar-les. En Junqueras, en Romeva i tota la resta, vivint a cos de rei a la nova república, i el president passant penúries. Trista és la vida dels herois, mal m'està dir-ho. M'he comprat una guitarra. Potser em repeteixo.
Em diuen que el parlament flamenc ha rebutjat reconèixer la independència de Catalunya per 95 vots contra 4. No és que m'importi, aquests parlaments regionals van sempre amb retard i Catalunya fa dues setmanes que és independent, per més flamencs que es posin els flamencs. Això només passa en aquests parlaments antiquats, que permeten discutir les mocions i parlar l'oposició, que tenen en consideració l'opinió dels serveis jurídics i que en alguns casos extremadament endarrerits, inclús admeten que els diputats votin. El món serà molt millor quan s'imposi arreu el sistema parlamentari català: tirar pel dret segons l'opinió del president, i quan algú es queixa se li explica que estem seguint el mandat del poble. Amer, per descomptat, que és el meu poble. La proposta de reconeixement flamenca de Catalunya va sortir d'un grup d'extrema dreta. De fet, les adhesions més fraternals que he rebut -i les menys, ja que mentre no arribi la d'en Juncker són les úniques- són de grups d'extrema dreta. Això m'hauria de fer pensar. (...) Ja he pensat: m'he comprat una guitarra.
Ahir em van visitar 200 alcaldes catalans. Cridaven president-president, com si em fes falta que m'ho recordessin. Els deuen haver arribat veus de les meves llacunes de memòria. M'he comprat una guitarra. Alguns em van donar diners. D'altres me'n van demanar. En vaig sortir tan pobre com havia entrat. A final vam cantar Els Segadors. No em van deixar cantar Brel. Em va fer il·lusió que entre ells hi hagués la Marta Madrenas. No perquè sigui alcaldessa de Girona, sinó perquè va ser col·locada a dit, com jo. Aquestes coses agermanen. Vam quedar de fundar un club. Li vaig demanar diners. No me'n va donar però em va permetre que li cantés una estrofa de Ne me quitte pas. I no obstant va marxar a agafar el vol de tornada.
A Catalunya hi ha hagut vaga. El 2010 vaig escriure al Twitter que «això dels piquets que barren el pas, que impedeixen serveis, etc., em sembla lamentable». Naturalment, em referia només a vagues que demanen millores laborals i tonteries semblants. Quan són vagues patriòtiques, s'ha de canviar «lamentable» per «desitjable». O millor, per «premiable».
Ha vingut la Terribas a entrevistar-me per la ràdio. Només em falta rebre la visita del Club Super Tres. Fiu, fiu. M'ha portat una carta perfumada d'en Sanchis. Bona noia, ha seguit fil per randa el guió que li vaig enviar (nota: proposar el crit «Els mitjans de comunicació seran sempre nostres» en properes manifestacions), amb la salvetat que no m'ha deixat cantar ni ha permès a en Matamala fer la cabra. M'he comprat una guitarra.
