L'interès de la justícia belga per conèixer en quina presó i en quines condicions es trobaria Carles Puigdemont en cas que s'acabi extraditant a Espanya es pot explicar pel resultat de l'últim informe de l'Observatori Internacional de Presons, presentat dimarts, on Bèlgica no surt gaire ben parada: les seves presons tenen una taxa d'ocupació del 110%, i el 60% van ser construïdes al segle XIX.

Segons el document, elaborat per la secció belga de l'Observatori, la situació a les presons belgues és majoritàriament indigna, on, apunten, «la detenció continua essent un túnel llarg i sense sentit». A més, l'any 2016 va ser especialment complicat per a les presons belgues, ja que va estar marcat per una vaga especialment llarga dels oficials de presons, que va durar més de cinquanta dies, segons recollia ahir el digital LaLibre.be.

L'informe es fa a partir dels testimonis de diverses persones: funcionaris, expresoners, visitants, comissions de supervisió..., tots ells voluntaris, amb l'objectiu de donar l'alerta en cas que es produeixin abusos de les autoritats competents. En 260 pàgines s'enumeren, de la manera més exhaustia possible, les deficiències del sistema penitenciari. Segons l'informe, la situació no ha millorat gaire des de 2013. És cert que s'ha reduït una mica la saturació, però l'ocupació és un 10% superior de mitjana, distribuïda de forma desigual entre les 33 presons.

Però la massificació no és l'únic problema. Segons l'informe, també hi ha una barreja entre els acusats i els convictes, la falta de servei garantit en cas de vaga (tal com es va poder comprovar durant aquells 5o dies), els detinguts es troben en condicions infrahumanes, no hi ha prou ofertes de treball per als reclusos i se'n fa difícil la reinserció, entre altres problemes. Es tracta, doncs, de qüestions que s'han anat diagnosticant al llarg de les últimes dècades, però que encara no s'han resolt.

A més, segons aquest informe, el problema no es troba només a l'interior de les presons, sinó que apunta a resposabilitats polítiques. En aquest sentit, assenyala que el govern federal té una actitud «passiva» davant la situació, ja que s'acontenta a «produir reformes poc ambicioses i que es debaten massa de pressa».