Què han dit les urnes

1.- El gran perdedor d'aquestes eleccions és el PP. Està obligat a treure conclusions i, si reflexiona, veurà que ha de fer autocrítica i posar-se a fer política en comptes de rentar-se les mans i enviar els problemes als jutges. L'independentisme continua amb menys del 50% dels vots, però té una força que resisteix i que cal tenir en compte.

2.- L'altre gran perdedor és la moderació. Els partits que s'han presentat com a contraris als fronts, les esquerres (PSC i EnCP), han aconseguit globalment menys representació de la que tenien. El PSC ha resistit a l'alça però EnCP ha tingut una seriosa davallada. Eren els únics partits que presentaven programes de veritat per governar Catalunya, però el poble no estava per a aquestes filigranes, ha decidit votar pels fronts.

3.- Els independentistes han tingut un resultat del qual poden estar orgullosos. Votació rere votació es manté aquest 48% de votants fidels que, per la llei electoral, els dona majoria d'escons sense tenir majoria de vots. Ho han aconseguit sense presentar cap programa, només impulsats pel confús moment i ajudats pel sentiment que suposa tenir empresonat o suposats exiliats. I poden tenir la temptació de voler continuar com fins ara, governant sols per al 48% que els vota i tornant a portar-nos al precipici en què varen posar el país a final de la legislatura. I no es veuen signes de rectificació. Tant a la campanya com davant els resultats electorals no han fet la més mínima autocrítica.

4.- Ciutadans ha estat el partit més votat, però no sembla tenir possibilitats de governar, donat que necessitaria més que els vots de tots els partits no independentistes, quelcom que sembla impossible que aconsegueixin. La temptació és radicalitzar-se encara més, un dels molts perills.

Fins aquí els resultats. Deixo avui de banda quin govern formar i quina negociació s'haurà d'establir amb el govern d'Espanya (tindrem temps de parlar-ne) per centrar-me en com afecten Catalunya. Des del meu punt de vista aquestes eleccions deixen una Catalunya més radicalitzada, com ho demostra la concentració dels vots en els dos blocs enfrontats. Els independentistes i la dreta (fonamentalment Ciutadans, ja que el PP s'ha enfonsat) no són adversaris polítics, sinó enemics irreconciliables que es menyspreen mútuament.

Durant els darrers anys els independentistes s'han passejat per Catalunya com si fossin els amos, repartint llenya a tothom que no ho sigui amb paraules gruixudes com «botifler», «feixista» o «antidemòcrata», mentre els no independentistes, una mica sorpresos, abaixaven el cap i no deien res. Però fa poc els no independentistes s'han començat a mobilitzar, han decidit no deixar-se atropellar i en aquestes eleccions s'han radicalitzat votant Ciutadans i deixant en un percentatge de vots petit els partits que no estan d'acord amb els fronts i voldrien treballar per la concòrdia i no per l'enfrontament.

I això al meu entendre és una molt mala notícia. I no veig ni cap voluntat de rectificació per cap dels dos fronts ni massa capacitat de maniobra de les esquerres partidàries de la moderació i contra els fronts.

Això, des del meu punt de vista, és extraordinàriament perillós, perquè si fins ara teníem una divisió social molt important ara estem davant d'un enfrontament que o es tracta amb molta cura o pot resultar explosiu. I, de moment, els independentistes continuen parlant com si no hagués passat res, com si des del seu 48% fossin els representants de Catalunya, com si no haguessin comès cap error. No volen veure que ara tenen al davant Ciutadans, que ha fet una campanya d'enfrontament total sense concessions (igual d'agressiva i primària que la que ha estat fent l'independentisme) i a qui els ciutadans no independentistes han votat majoritàriament.

Deia López Burniol en el seu darrer article abans de les eleccions a La Vanguardia que era l'hora dels moderats, no només dels partits de la tercera via que ell defensava per desencallar la situació catalana, sinó l'hora que les persones, una a una, havien de tornar a la moderació (que no té res a veure amb la renúncia de les idees pròpies) per poder fer política, reconciliar el país i rellançar-lo cap al futur. Jo hi estic d'acord, però el resultat de les eleccions i les declaracions dels partits frontistes no van en aquesta direcció, i m'atreveixo a demanar-los que pensin en aquestes qüestions pel bé de Catalunya.

I acabo amb una anècdota que he constatat en el meu entorn. Tinc alguns amics que sempre criticaven els socialistes per ser poc d'esquerres i votaven altres formacions, que deien que eren molt d'esquerres. Ara els que s'han fet independentistes han votat majoritàriament Puigdemont, que no només és de dretes (CDC i el seu successor, el PdeCat, ha pactat reiteradament amb el PP fins i tot en la darrera legislatura, quan varen fer un pacte que va impedir un president del parlament espanyol no del PP per tenir grup parlamentari), sinó que pertany al partit del 3%. Paradoxes de la situació actual. Això sí, als moderats (que no moderadament d'esquerres com deia Pallach) continuaran considerant-nos de dretes. Esperem que trobin qui els conservi la vista...