les sales de rumiar del procés hi ha dues taules que treuen fum: la d'aritmètica i la d'astúcies. A la primera fan anar la calculadora per quadrar renúncies, permisos judicials i abstencions còmplices per garantir el control de la mesa del Parlament. L'altra busca dreceres per investir Puigdemont sense que trepitgi l'hemicicle. El segon objectiu és més complicat que el primer, però té més dies de marge.

Costa d'imaginar que la majoria perdi el control de la mesa del Parlament perquè alguns diputats absents es resisteixin a cedir l'escó. La via senzilla, que sol ser la més eficaç, consisteix que Puigdemont i Junqueras siguin els únics que retinguin l'acta. Encara que dimecres l'abstenció dels comuns facilités les coses, no hi hauria garanties per a la resta de sessions de la legislatura. Si per retenir unes actes es perden votacions importants, els electors no ho entendran. Divendres el jutge Llarena va obrir una altra porta a interpretar que els presos estan en la situació d'«incapacitat perllongada» que permet delegar el vot. Ara bé: correspon a un jutge instructor interpretar el reglament del Parlament?

La investidura a distància és més complicada. Malgrat que la via de les astúcies s'ha demostrat tan espectacular com perillosa, se n'estudien de noves. Junts per Catalunya especula amb el següent guió: el dia 31 el president del Parlament proposa la investidura de Carles Puigdemont. Llavors un diputat demana que es llegeixi el discurs enviat pel candidat. La mesa ho accepta, es procedeix, i el candidat és elegit. L'oposició no té temps de demanar al Tribunal Constitucional que ho impedeixi, però impugna l'acord per incompliment de la «Llei de la presidència de la Generalitat i del Govern», on s'estableix: «El candidat o candidata proposat presenta davant el ple el seu programa de govern». Aquest «davant», entès com «en presència» segons el diccionari, serà utilitzat per demanar que s'anul·li tota la sessió.

Atès el recurs, l'executiu espa-nyol no reconeixerà el nomenament, i decidirà que en absència de nou govern continuen vigents les mesures del 155. Si el Constitucional és ràpid en l'anul·lació, el Parlament pot acatar-la i investir un altre candidat, si bé l'independentisme diria que ho fa a contracor, i que la legitimitat continua exiliada a Bèlgica.

Aquest és un entre diferents itineraris possibles, dels quals el més senzill és evitar embolics i admetre d'entrada que Puigdemont no podrà exercir de president. Això semblaria rendició, però és el missatge que ha enviat, entre d'altres, Artur Mas en fer el segon «pas al costat» i renunciar a la presidència del PDeCAT.

Mas ve a dir: quan la circumstància personal fa nosa, cal apartar-se. Primer el país, després el partit i en darrer lloc la persona. «Si s'arriba al punt en què es posa en perill el projecte col·lectiu, cal prendre decisions personals», ha estat una de les seves frases. Però Junts va néixer a l'entorn de Puigdemont i el seu plantejament (que no comparteix tothom al PDeCAT) fusiona els tres conceptes. En el seu ideari, país, llista i president no es disposen en ordre de prioritat sinó que es defensen com una sola cosa.

Sigui per la via complicada o per la senzilla, que Puigdemont es quedi la legitimitat i algú altre faci de cap de govern planteja la qüestió de qui ha de ser, i de quin partit. L'exconseller Mas-Colell ha advocat aquesta setmana per un govern de perfil tècnic que garanteixi el dia a dia i no busqui la confrontació amb l'Estat. Un executiu sense grans lideratges polítics ni una agenda de ruptura. Artur Mas també advoca per una legislatura llarga i estable, des de la certesa que la força actual de l'independentisme no és suficient per vèncer l'Estat en una confrontació oberta. S'ha provat, no s'ha aconseguit, i cal prendre'n nota.

S'escampa la sospita que s'ha acabat el temps de les dreceres i les acceleracions. Carme Forcadell no repeteix càrrec perquè qualsevol relliscada la tornaria a la presó, i Joaquim Forn i els Jordis renuncien a la unilateralitat per mirar de sortir de la garjola, sabent que si la maniobra funciona, estaran sota estricta vigilància. Desenes de polítics sobiranistes transitaran per la legislatura amb mesures cautelars al damunt. L'Estat no perd cap ocasió per demostrar la seva força executiva i judicial, i això fa més dolorosa la continència sobiranista.