La destrossa provocada pel procés independentista ha creat un escenari surrealista que afecta el més elemental de la vida institucional catalana, com és la constitució del Parlament i la investidura d'un nou president de la Generalitat.

La creativitat jurídica mostrada en tot el procés de secessió ha estat sorprenent, no tant pel seu enginy com per la seva capacitat per fer creure que era fruit d'un poder constituent originari al qual l'Estat espanyol havia de fer l'onada. Sembla que l'aplicació de l'art. 155, els processaments i les presons provisionals no fan efecte en la màgia jurídica que alguns segueixen entestats a practicar. Només així es pot entendre l'intent d'una investidura telemàtica de Puigdemont com a president. El Reglament del Parlament és clar respecte a això. En el seu art. 83.3 disposa que en els debats de la Cambra «l'orador pot parlar des de la tribuna o des de l'escó». Per tant, aquest assumpte està tancat pel mateix Reglament i no existeix més discussió entre juristes seriosos.

No obstant això, hi ha una qüestió prèvia en la qual no s'ha reparat prou i que incideix en tot aquest assumpte i fins i tot pot canviar la correlació de forces dins del Parlament.

Més enllà del dubte sobre si els candidats electes a la presó provisional poguessin tenir un permís per formalitzar l'acta de diputat, hi ha una cosa que afecta tots els electes del bloc independentista. Segons l'art. 23 del Reglament del Parlament català, l'accés al ple exercici de la condició de diputat requereix «prometre o jurar respectar la Constitució espanyola i l'Estatut d'Autonomia».

La Constitució no imposa aquest requisit, encara que com és obvi, el deure de respecte d'un diputat a la Constitució no deriva del fet que ho digui un reglament parlamentari, sinó de la subjecció que la mateixa Constitució imposa a tots, poders públics i ciutadans, en el seu art. 9.1. El Tribunal Constitucional va dir en el seu dia que aquest requisit no l'estableix la Constitució, però que si el reglament parlamentari així ho disposa ha de complir-se. Va afegir que qualsevol fórmula que expressi aquest acatament és vàlida, encara que s'expressi dient que es fa «per imperatiu legal».

La novetat ara és que els independentistes electes han negat reiteradament validesa a la Constitució i han expressat públicament el seu no-acatament. Dit d'una altra manera, han negat que existeixi aquest imperatiu legal.

Per tant, si ara juren o prometen respectar la Constitució, tornaran a la casella de sortida i admetran de manera explícita estar vinculats per ella, en contra del que han presumit durant els últims anys. Pot ser que facin la promesa amb reserves mentals, però el requisit, encara que formal, han de complir-lo i quedarà constància de la seva promesa de respecte, sigui sincera o no.

En el cas de Puigdemont i els altres pròfugs, aquest compliment no pot donar-se perquè encara que es permeti fer aquesta promesa a distància la Mesa del Parlament no pot acceptar que qui està fugit per no voler sotmetre's a l'acció de la justícia espanyola -o sigui, per negar-se a sotmetre's a la Constitució- signi al mateix temps el seu compromís de respectar-la. El compliment del requisit establert en l'art. 23 del Reglament només és vàlid si prèviament el candidat electe se sotmet a l'ordenament jurídic espanyol. L'«acato, però no compleixo» és una fórmula medieval incompatible amb la supremacia de la Constitució. No es pot abjurar de la Constitució i jurar alhora. La promesa d'acatament és un frau quan hi ha evidència de tot el contrari.

Per tant, perquè el requisit de jurament o promesa de respecte a la Constitució es tingui per complert, Puigdemont i altres pròfugs deuen, com a pas previ, venir a Espanya i sotmetre's als processos oberts contra ells. En cas contrari, podran impugnar els actes de la Mesa que donin per complert el requisit i tots els altres actes subsegüents que afectin l'estatut d'aquests diputats i la seva presència virtual en l'activitat parlamentària.