El Coro, molt més que la cafeteria «Cuinem amb cor», inaugurada el maig de fa dos anys com a empresa de vocació social gestionada per Càritas. Ocupa els baixos del centenari edifici del centre històric de Sarrià de Ter, punt de trobada i de reunió dels veïns. L'Ajuntament queda a quatre passes. Els dies com ahir, de mercat, les cambreres del Coro tenen feina. Anaven tan de bòlit que no van tenir temps de pensar a engegar la televisió plana que penja del pany de paret principal.

- Nena, posem la tele que fan allò d'en Roger! - exclama la Lluïsa, la cambrera en cap del local.

Amb prou feines han tocat les onze; la tele ja funciona. Ernest Maragall apareix a la pantalla, assegut en una senyorial cadira de fusta noble entapissada amb vellut vermell. Comença la votació que ha de proclamar Roger Torrent (fill i alcalde de Sarrià) president del Parlament, «Molt Honorable» en termes protocol·laris.

- Venia sovint a esmorzar... És un molt bon polític i molt bona persona -explica la Lluïsa.

- Què dius que fan? -interromp la conversa la noia que s'ocupa de la caixa, que no para de fer comptes.

- En Roger! Ara el fan president de... de la... del Parlament!

A Barcelona, al parc de la Ciutadella, els diputats voten; al Coro hi ha quatre o cinc taules plenes; més grans que joves hi prenen cafè, te i alguna mitjana de cervesa. Alguns clients aprofiten per esmorzar, com els paradistes que ho fan a la barra, a peu dret. Tenen pressa per anar a vendre gènere. D'altres, els més joves, estan més pendents del telèfon mòbil. Arriba l'Albert Requena, periodista de Catalunya Ràdio (Sarrià és notícia); l'acompanya l'alcalde in pectore, en Narcís Fajula, que divendres, si tot va sobre el previst, recollirà la vara que deixa el president (del Parlament) Torrent. Fajula conversa amb la clientela. Es mou amb celeritat. No seu. Deuen ser els nervis: l'alcaldia no és poca cosa («de fet, ja fa un any i mig que l'alcalde és ell», delata, en veu baixa, un parroquià del bar).

De «can Paretas»

Mentre tot això passa, en Joan Paretas -«de can Paretas», que quedi clar- pren posició. Arrossega una cadira fins gairebé a tocar de la pantalla; no es vol perdre cap detall del dia més important de la carrera política d'en Roger (a Sarrià, el Molt Honorable president del Parlament és en Roger a seques). Fajula s'acomiada. La votació prossegueix.

- És una bellíssima persona -afirma en Joan de can Paretas sobre Torrent-. És intel·ligència pura.

Asseguda en un tamburet de la barra, una clienta, amb el mòbil a la mà, pregunta a la Lluïsa que dirigeix el bar si ha llegit el whatsapp que li ha enviat.

- Sí, però han votat?

No, la votació no ha acabat. No, Roger Torrent, «en Roger» per als molts amics i coneguts que es veu que té a Sarrià, encara no és president.

Tot esperant la trucada

- Fa cinquanta anys que visc a Sarrià! -en Joan de can Paretas aixeca el dit índex de la mà dreta amb clara intenció de subratllar la frase. I a en Roger el conec molt! -l'índex es manté alçat. Hi he parlat molt i m'hi he discutit molt! -pica l'ullet i somriu.

Ahir al vespre, molt abans que ho fes Carles Puigdemont, el presidenciable de JuntsxCat, en Joan, que té vuitanta-un anys molt ben portats, va trucar «a en Roger» per felicitar-lo pel nomenament.

- Però no m'ha tornat la trucada. Ara, la veurà, eh? -dit aixecat, altra vegada-. I quan la vegi, me la tornarà. Pensi que això m'ho ha fet moltes vegades, eh? Sempre em respon al cap d'un parell de dies, ja el conec.

Segona votació al Parlament. De les quatre o cinc taules plenes, només en queden un parell. Però la Lluïsa continua atrafegada darrere la barra.

- Fa mitja por...

- Què vol dir?

- Tal com està la cosa... fa mitja por -arrufa el nas.

Pateix per «en Roger», que assumeix la Presidència del Parlament en un moment delicat. El llaç gegant de color groc que hi ha penjat al balcó de l'Ajuntament dona fe que a la política catalana la cosa no està per tirar cohets. «Sort que és llest i sempre se'n surt», es consola, en veu alta, la cambrera.

Aplaudiments

Ara sí, a la tele Ernest Maragall -«potser ja seria hora que es retirés», deixa anar en Joan- anuncia el recompte oficial: 65 vots a favor que Roger Torrent presideixi el Parlament, contra 56 a favor que ho faci José María Espejo, el candidat de Ciutadans. Les cambreres del Coro i els quatre clients comptats que queden aplaudeixen. Una noia capta el momenta amb la càmera del mòbil. L'alegria no és arrauxada, però hi és. Ara sí, Sarrià de Ter ja pot dir que té una autoritat de primera, gairebé màxima.

«I ara què?»

En Joan ja n'ha tingut prou. S'aixeca amb la parsimònia que atorga l'edat i, mentre es col·loca bé la jaqueta ho deixa anar: «I ara què passarà amb en Puigdemont?».

És la pregunta del milió, que ara per ara ni «en Roger» deu estar en condicions de respondre. Sense esperar contesta, el senyor de can Paretas abandona el Coro, «molt content» per qui durant uns quants anys va ser el seu alcalde «i amic».

A Sarrià ja poden presumir de president (del Parlament). És tard, vora la una del migdia, i tot està molt tranquil. Queden poquíssims compradors al mercat i els paradistes ja fan cara de voler començar a recollir. De l'Ajuntament en surt una treballadora, amb un somriure d'orella a orella dibuixat al rostre. La prova que està contenta... per «en Roger», és clar, la segona autoritat del país petit, que deu una trucada a l'afable Joan de can Paretas. Eh?