La convocatòria era a les 3:30h del matí a l'aparcament de la Copa de Girona. Bé, aquesta era només una de les moltes convocatòries que havien difós els CDRs a través de la xarxa Telegram, que és la que utilitzen per comunicar-se. La llista de material que calia portar era llarga, i incloïa roba negra, gorra negra, armilla reflectant groga, calçat esportiu, foulard, frontal i provisions amb l'objectiu d'aguantar 24 hores. El que la majoria de convocats no sabien en posar els peus a la Copa era cap a on es dirigien i quina acció farien.

La comitiva va sortir a les quatre de la matinada de la Copa i una caravana de cotxes va enfilar l'N-II en direcció l'Alt Empordà. «A mig camí us enviarem un missatge per Telegram sobre on heu d'anar», van dir els organitzadors. I així va ser. Els cotxes es van dirigir a un restaurant situat a peu de carretera, a Pontós, i allà es van esperar 45 minuts més.

Ningú entenia el perquè d'aquests retards fins que un nou missatge els va guiar fins a Hostalets de Llers, on els cotxes es van aparcar definitivament. «Sabíem que la convocatòria de Girona seria la més multitudinària i que podia haver-hi premsa o policies infiltrats, de manera que hem donat més volta per despistar i altres CDRs ja han tallat l'autopista, i ara nosaltres ens hi sumarem», va indicar un dels organitzadors. Ningú es volia identificar amb nom i cognoms per tal que no els passés com al jove que està essent investigat per haver anat a tallar les vies del TAV durant la vaga general del 8-N.

Aparcats els cotxes, lots en mà, els 150 manifestants procedents de Girona van caminar cap a l'autopista, on altres CDRs ja havien començat la feina de tallar la circulació. Impaciència per arribar-hi i aplaudiments quan els primers vehicles van haver de començar a parar. «L'AP-7 serà sempre nostre» va ser un dels seus crits reivindicatius, que es va sumar a les proclames a favor de la República i demanant la llibertat dels presos.

Els manifestants s'abrigaven com podien de la fred de primera hora del matí amb mantes, matalassos i abrics, mentre s'entretenien jugant a cartes o seguint l'actualitat a través del telèfon mòbil. Alguns, a més, van desmuntar tanques de l'autopista per tal de col·locar-les com si fossin una barrera que impedís el pas dels vehicles.

Mentrestant, els conductors, que primer s'ho prenien amb paciència -un cotxe de primera fila va estar escoltant durant una bona estona reggeton a tot drap-, es van anar enfadant progressivament. «Tothom ha de poder reivindicar el que vulgui, però crec que aquesta no és la manera. Soc autònom i això em perjudicarà molt», lamentava en Jordi Bonet, de Barcelona. Menys diplomàtic es mostrava Luis Garcés, d'Alacant, que va augurar que la protesta no serviria per res perquè «això és i seguirà essent Espanya, facin el que facin», i va lamentar que els agents de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional desplaçats a Catalunya per l'1-O no s'hi haguessin quedat. En alguns casos, els conductors van transmetre agrament el seu malestar als convocats.

En canvi, els manifestants es mostraven convençuts que cal fer accions d'aquest tipus per defensar la República. «No vull que els meus nets visquin en un país com el que vaig viure jo, on s'havia de cantar el Cara al Sol per força i parlar català era com un pecat mortal», indicava un home de 68 anys, veí de la Garrotxa.

L'ambient relativament tranquil de la protesta es va acabar de sobte cap a les dotze del migdia, amb l'arribada dels Mossos. A partir de llavors, la consigna va ser una: allargar la protesta tant com es pogués, encara que signifiqués fer un nou tall a la N-II i una marxa lenta a la tarda.