Un grup d'investigadors de la Universitat d'Oxford i de la Universitat de Santiago de Compostel·la experts en genètica, estadístiques i bases de dades, entre altres disciplines, acaba de publicar (en «preprint», pendent encara de les aportacionso correccions d'altres experts), el treball més ampli realitzat fins ara sobre els patrons genètics vigents en la Península Ibèrica i la influència en els mateixos de les grans migracions històriques.

Patterns of genetic differentiation andthe footprints of historical migrations in the Iberian Peninsula, de Clare Bycroft, Ceres Fernández-Rozadilla, Clara Ruiz-Posa't, Inés Quintela-García i Ángel Carracedo sota la direcció de Peter Donnelly i Simon Myers, ha processat les dades de l'ADN d'1.413 espanyols de totes les regions d'Espanya, identificant grups d'individus amb patrons similars d'ascendència compartida i aconseguint obtenir un mapa genètic a una escala de detall sense precedents fins ara.

El treball utilitza complexos programes estadístics i potents ordinadors per posar fi a les limitacions dels estudis genètics realitzats a Espanya fins ara, centrats en una petita fracció del genoma o circumscrits solament a algunes regions. A més, els ADN utilitzats corresponen a persones nascudes entorn de 1941 i els resultats serien aliens als moviments migratoris registrats en la fase de desenvolupament econòmic dels seixanta.

L'estudi mostra una important diferenciació genètica d'est a oest de la península i, per contra, evidència «notables similituds» genètiques en l'eix nord-sud en concordança amb els moviments de població que es van produir durant les «reconquestes» iniciades per asturs, lleonesos, castellans, bascos, aragonesos i catalans.

Dit d'una altra manera, la genètica actual dels catalans està estretament relacionada amb les fronteres lingüístiques i geopolítiques que hi havia entre els segles XIII i XIV. En aquest sentit, s'observa que a Catalunya, Balears i part de València comparteix un mateix patró genètic ben diferenciat del patró aragonès (malgrat formar part de la mateixa entitat política). Això també explica, per exemple, que un valencià té més en comú amb un aragonès en terminos genètics que amb un castellà actual o un extremeny, o un «moro» procedent dels antics regnes musulmans. I el mateix podria dir-se de gallecs, asturs, càntabres i bascos. Sí sorprèn més saber que hi ha més similituds entre els actuals habitants de Madrid i Sevilla que entre un sevillà i un granadí. El major aïllament genètic correspondria a una zona reduïda de l'oest de Galícia i al País Basc i Navarra. En general, subratllen els autors, el mapa genètic d'Espanya és sorprenentment semblat a les «fronteres lingüístiques» vigents l'any 1300.

Connexió Àfrica-Galícia

Una de les «sorpreses» de la recerca és comprovar que les zones on s'acredita major presència d'ADN procedent del nord-oest d'Àfrica no és la que es troba més propera a aquesta zona -el sud d'Espanya-, ni tan sols aquella que va tenir una dominació musulmana més extensa, malgrat que la «mescla» es produeix fonamentalment durant les primeres fases de la invasió (711 d.C).

El rastre de l'ADN nord-africà és feble al territori de la Comunitat Valenciana i en algunes zones de l'antiga Corona d'Aragó situades molt al nord, encara que els autors afirmen que no pot afirmar-se que els bascos hagin estat aïllats d'Espanya en els últims 1.300 anys. De fet, la sang basca i navarresa segueix també el patró comú i durant la Reconquesta va seguir el camí nord-sud.

Els mapes de distribució inclosos en l'estudi de la Universitat d'Oxford mostren una influència dels gens «moros», procedents del nord d'Àfrica i vinculats a les invasions musulmanes, més acusada fins a una línia que coincidiria amb el riu Xúquer, afeblint-se com més al nord. Sorprenentment, la major presència d'ADN nord-africà es produeix a Galícia. Explicar la raó és el gran repte per a properes recerques.