D'aquí a pocs dies, el 25 de novembre, es commemora el Dia Mundial contra la Violència vers les Dones. Una violència que pot presentar múltiples formes però que gairebé sempre té un rerefons de caràcter sexual, fruit de la discriminació, filla de la ignorància. La manifestació més radical de la violència és l'homicidi. La manca d'educació, tanmateix, no sempre n'és l'únic condicionant. Sovint hi juga un paper determinant el component genètic: com si alguns éssers humans, defectuosos de fàbrica, es veiessin impel·lits a actuar contra la seva voluntat. Nogensmenys, la prova que sempre, fins i tot en els casos més evidents d'alienació, hi ha un cert control per part del superjó freudià de l'individu, és que, un cop comès el crim, es tendeix a ocultar-lo. I quants n'hi ha, que romanen sense resoldre!

Al llarg de la nostra història s'han comès infinitat de crims de caràcter sexual -alguns més esgarrifosos que altres-, la major part contra dones. Un dels més sonats, a nivell estatal, va ser el d'Alcàsser, del què aviat es compliran setze anys. Un cas que, com tants altres, segurament mai no s'aclarirà del tot, en el qual tres adolescents van perdre la vida estèrilment, després de ser violades i torturades. Però no cal anar tan lluny. A Blanes, l'any 1980, un nen de 10 anys va ser violat i mort a prop del riu Tordera. Un crim que va sacsejar l'opinió pública i que no només no s'ha arribat a aclarir, sinó que avui dia roman en l'oblit, com si mai no hagués passat i el municipi continués sent un paradís d'innocència on n'hi ha prou amb girar els ulls per no veure la misèria que ens envolta. Uns anys després també van trobar morta, al barri dels Pavos, una adolescent. Silenci absolut.

Molt més recent és el cas d'una dona que exercia la prostitució i que va ser morta i esquarterada per un examant. Això va passar tot just l'any passat, i es va considerar el primer cas de mort per violència de gènere al municipi. Més proper encara en el temps, perquè va succeir a principis d'aquest estiu, és el de la italiana violada i morta a Lloret Aquest crim, sorprenentment, es va resoldre amb relativa celeritat. Les circumstàncies i la casualitat, que no pas la competència policial, hi van contribuir.

Malauradament la vida real -i menys aquí a casa nostra- no és un episodi de CSI. Els morts són de carn i ossos, i els criminals, sobretot si són mitjanament intel·ligents o els empara el poder econòmic, se'n surten amb relativa facilitat. I el pitjor de tot és que, gràcies a les pel·lícules i a la televisió, creen patrons de conducta. Fa poc vaig sentir dir a un nen d'uns 10 anys, a la porta d'una escola, que de gran volia ser assassí, i que no l'enxamparien pas perquè cometria crims perfectes. Després ens duem les mans al cap quan uns adolescents en maten un altre a Ripollet sense causa aparent.