Es pot dir que no hi ha millor índex, per prendre el pols a una societat, que la seva xifra d'aturats. I aquestes no paren d'augmentar.

Per sectors, del que més es parla és del de la construcció, que, segons sembla, mou tota la resta, o en qualsevol cas ho condiciona. La gallina dels ous d'or, però, no podia durar sempre.

Dia rere dia, assalten les portades dels diaris notícies d'empreses que presenten al Ministeri de Treball expedients reguladors d'ocupació (ERO) per la davallada en la demanda dels productes que fabriquen. I no es tracta de simples reduccions de plantilla en funció d'una baixada puntual de la producció, sinó, en la majoria dels casos, de veritables acomiadaments massius, que afecten entre el 50% i el 90% de les plantilles.

Una de les més tocades en aquest torpedeig diari és la indústria de l'automòbil: després de les retallades de Seat, Renault o Ford, ara Nissan preveu acomiadar uns 1.700 treballadors. Fa temps que els empresaris tenien posat l'ull en la mà d'obra barata de l'estranger, i ara han vist l'excusa perfecta per retallar llocs de treball al país.

El mateix passa, si fa no fa, amb el tèxtil, que des de temps enrere venia arrossegant una crisi que l'actual conjuntura ha ?acabat, en molts casos, de rematar. Això s'ha fet notar especialment a les comarques gironines, i més en concret a la Selva: reduccions dràstiques de plantilla -en alguns casos amb caràcter temporal i rotatiu- a Antex d'Anglès, a Sanpere d'Hostalric, a Nylstar de Blanes. Tancament, també, de Fibracolor a Tordera. I descens de la producció de les empreses que fabriquen components de cotxes, com la Trety de Maçanet de la Selva o la multinacional Hutchinson, de Palamós, que acaba de presentar un ERO temporal que afecta gairebé tota la plantilla. O Torraspapel, amb planta a Sarrià de Ter, per posar només uns quants exemples propers. Perquè la llista és inacabable, i creix amb cada dia que passa.

Resulta vergonyós contemplar impotentment com els empresaris juguen amb el futur dels treballadors i llurs famílies. Evidentment els equips directius de les respectives empreses estan en el seu dret legal de presentar expedients reguladors. Des d'un punt de vista productiu, no té sentit mantenir una plantilla que excedeix a les necessitats de la demanda. El més escandalós, però, és constatar que, per més que disminueixi la seva producció, la major part d'aquestes empreses segueixen sumant beneficis. És clar que elles no són les culpables directes dels efectes devastadors del monstre de set caps de la inflació. Però qui més en pateix les conseqüències, sempre, és el treballador, que moltes vegades -i amb raó- no entén què és el que ha fet trontollar la seva existència.

En la prehistòria, quan els éssers humans eren a anys llum d'entrar en l'actual sistema capitalista, depenien de les seves habilitats i de la seva capacitat física per sobreviure. Avui dia no només depenem d'entitats anònimes -bancs, empreses, multinacionals...-, sinó també de la contingència dels fluxos i refluxos del mercat borsari. I a poc que ens despistem, mentre fem una becaina en un caixer, ens cremen vius.