Divendres passat en XavierGuitart i Domènech, nascut a Lloret i socialista de primera fornada, llegia el pregó de les Festes de Sant Romà. Malgrat els dinou anys de diputat al Parlament de Catalunya i d'ocupar diversos càrrecs públics, fins ara o ningú li havia proposat o no havia acceptat ser pregoner. L'oferiment podria tenir quelcom a veure amb la seva receptivitat, quan era director general de Jocs i Espectacles, a la demanda les forces politiques de Lloret d'un quarta llicència de casino per a Catalunya.

A part d'aquest fet, apuntaré alguns trets biogràfics poc coneguts: va estudiar al Col·legi del Collell, (com tants altres nois del poble), després va entrar al seminari i va estar a punt de cantar missa. Imbuït pel sindicalisme de signe catòlic, es va afiliar a l'Unió Sindical Obrera. Anys més tard s'incorporava a una emergent UGT de la qual va ser, l'any 1978, membre de la Comissió Executiva i, com a representant del sector obrerista, va formar part del Consell Nacional del Partit Socialista de Catalunya-Congrés. Són les fites primerenques d'una persona compromesa amb un ideari de progrés social. A partir d'aquesta verificació, els seus mèrits com a polític professional figuren a qualsevol hemeroteca. Per tant, no exhibiré el seu currículum sinó que aprofitaré l'avinentesa per narrar una petita anècdota.

Un dia de març de 1973 en un taverna de Saragossa, després de gairebé tres mesos d'instrucció, un grup de quintos bevíem i cantàvem amb veu rogallosa allò de: "Campamento San Gregorio, Campamento San Gregorio, matadero de reclutasÉ". Enmig del garbuix va aparèixer en Xavier. Estava enxufat a Capitania General i a punt de llicenciar-se. En un moment de la conversa li vaig confessar que m'havia apuntat voluntari a la COE (Compañia de Operaciones Especiales). Volia aprendre tàctiques de guerrilla i tècniques de supervivència no fos cas que calgués assaltar ... el Palacio del Pardo. Sí, sí, ara fa riure i ... aleshores també. En Xavier no se'n sabia avenir. Es va posar les mans al cap per dir-me que estava boig. A la COE es rentava el cervell i només hi anaven els pirats. M'ho va pintar tan negre que, acoquinat, li vaig demanar si era possible renunciar. No sé com s'ho va fer, però vaig anar a raure a la Compañía Plana Mayor del Regimiento de Infanteria Las Navas 12, al costat de l'Acadèmia Militar. Així va acabar, abans de començar, la meva aventura de Boina Verde, a l'estil John Wayne. Resultaria exagerat afirmar que fou un impagable favor, però em va ajudar a resistir una disciplina militar aclaparadora que, junt amb les ratxes de cierzo, gelaven l'esperit i la carn. Bé, deixem-nos d'històries de mili!

Durant el pregó, les paraules d'en Xavier van fluir com un torrentó d'emocions i sentiments fruit de les vivències d'un infant que va assistir atònit a la metamorfosi d'un poble de pagesos i pescadors en un empori turístic. Pel camí es van perdre horts, camps i vinyes, i també ormeigs, barques i arts de pesca. Entre el públic més granat, el discurs va produir una catarsi dolorosa associada a la reivindicació d'un esforç col·lectiu per afrontar el futur. Amb curosa sensibilitat, aquest va ser el missatge transmès per un dels nostres.

Xavier, pregoner de la sort, has tingut el reconeixement públic per haver-te mantingut fidel al servei del teu poble. Lloret ja no és aquell dels records que perviuen embolcallats en una pregona melangia i una sentida enyorança. Però encara hi som a temps d'esperonar les consciencies i evitar que l'activitat turística degradi irreversiblement un privilegiat entorn natural. Que ningú es refiï de la fortuna (de costum fugissera) ni de l'atzar (sempre incert) sinó del treball de la gent.