S'ha escrit tant sobre la crisi econòmica que tractar el tema fa basarda. La seqüència és coneguda: hipoteques subprimes (qui les demanava no era prou solvent i qui les oferia no era prou decent) barrejades amb paquets de productes d'alt risc que multiplicaven exponencialment el seu valor en el mercat borsari. Un mal dia, el globus explota i el capital es volatilitza. A partir d'aquí, es crea una espiral de falta de liquiditat que genera desconfiança entre bancs i posa en perill la continuïtat a alguns.
El que va començar als Estats Units com una crisi financera s'ha convertit en una crisi de producció i consum, fruit de l'esclat de la bombolla immobiliària, d'abast mundial. Els bancs han tancat l'aixeta, estrangulant la inversió, i la producció se'n ressent per la baixada del consum, que es retrau davant les negres expectatives. L'espectre de l'atur colpeja les famílies mentre desaprensius empresaris aprofiten l'avinentesa per clausurar negocis o iniciar expedients de regulació. La filosofia de la mà invisible del mercat s'ha transformat en la mà visible dels governs per salvar, in extremis, les institucions bancàries i després les empreses.
La crisi, es podia haver evitat? Al parer dels economistes heterodoxos, era una crisi anunciada. Feia anys que les entitats financeres havien deixat de banda el seu rol principal (finançar l'activitat productiva) per centrar la seva acció en els mercats de capitals.
"Aquest capital fictici (papers de crèdit, bons del tresor, títols del deute, bitllets de banc, etc.) representa o el record del capital difunt o l'esperança del capital nou. Però en el present no correspon a cap capital real". No és una frase de PaulKrugman, recent Premi Nobel d'economia, sinó del revolucionari Leon Trotski qui en un discurs, l'any 1921, es referia a un concepte estudiat per Karl Marx.
Encara avui és vàlida aquesta definició del negoci dels bancs que consisteix a posar a disposició dels agents econòmics quantitats econòmiques que no tenen en efectiu. El crèdit ajuda les empreses a continuar la producció o a dedicar-lo a inversions. Als consumidors els permet comprar una casa o una cosa. Ara bé, com que els imports atorgats sobrepassen les quantitats dipositades (les principals fonts són les nòmines i les aportacions als plans de pensions) és bàsic conèixer quant n'està circulant. Els bancs centrals, amb la missió de controlar la grandària i la tipologia del crèdit, no han reeixit en la seva tasca per la laxitud de la regulació dels mercats financers. Les empreses recompraven les seves accions en borsa sense cap vergonya si s'havien d'endeutar per tal de mantenir el seu valor i els consumidors s'entrampaven més enllà del que era raonable. I embolica que fa fort...!
Aquesta política econòmica del disbarat demostra que l'acumulació de capital fictici s'ha imposat al capital productiu. Durant gairebé trenta anys, qualsevol reflexió sobre els perills de l'hipertròfia dels mercats de capitals feia riure els economistes ortodoxos.
Però la demagògia dels fets ha deixat perplexos els neoliberals. Els governs que han nacionalitzat entitats financeres, tot i que es sigui una mesura conjuntural, han fet més pel comunisme que cent anys de prèdiques sobre la ineluctable decadència del capitalisme.
L'actual crisi prova per enèsima vegada que qualsevol sistema econòmic és semblant a un organisme viu: neix, creix fins que comença a minvar i acaba per morir. Ja se sap que el capitalisme no és perfecte. Ara serà més fàcil entendre que tampoc és etern. Mentrestant, a patir les crisis fins un dia que "l'home digui prou i vulgui caminar de nou ... Salvat en poble, ja l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic senyor".
