La decisió del Ministeri de Defensa de traslladar a Figueres (fortalesa de Sant Ferran) el museu militar que Franco va imposar (1960) al castell de Montjuïc ha generat controvèrsies i recels en molts sectors de la societat figuerenca i empordanesa. Esperables, si atenem al fons i a les formes utilitzades. És evident que Barcelona s'ha volgut treure de sobre una patata calenta, per les connotacions -franquisme, exèrcit, espanyolisme...- que presenta la col·lecció de peces, malgrat que moltes d'elles no participen de cap manera d'aquell embolcall negatiu. I ho ha fet en nom d'una molt lloable i engrescadora aposta, el Centre per la Pau.

Les presses, però, han impedit una correcta gestió de l'afer. La Generalitat, una de les tres administracions que formen el Consorci que "governa" el castell de Sant Ferran, no en sabia res. L'alcalde de Figueres va ser coneixedor de la decisió del ministeri poc abans que un mitjà escrit ho publiqués i el plenari municipal no s'ha pronunciat. Per tant, és impropi i inexacte que es parli d'un "acord", quan es tracta d'una determinació unilateral del "propietari". I, ja se sap, en política les formes són sovint contingut. Més en aquest cas, quan l'espai escollit ha estat molt temps reivindicat i desitjat no precisament com a museu militar. Les hemeroteques testimonien que Joan Saura l'any 2004 va anunciar públicament la voluntat del Govern de la Generalitat d'ubicar el Centre Internacional per la Pau al castell de Sant Ferran.

La precipitació ha anat acompanyada -inevitablement- de poca pedagogia en un afer que és "material sensible". No s'ha especificat quines peces, de les aproximadament sis mil que integren el fons, es preveu traslladar a Figueres, ni quina és o pot ser la posició de propietaris particulars o institucions (per exemple: l'Ajuntament de Ripoll sol·licitarà que algunes peces de clar valor històric -pedrenyals, per exemple- vagin a parar al museu que alberga la ciutat?). Les qüestions de fons que expliquen els recels amb què és acollida la proposta (en amplis sectors ciutadans) no són menors, malgrat el caramel de les inversions insinuades. Entenc que la ministra Carme Chacón em reconegués al Congrés que no tindria sentit traslladar el museu a Figueres si la societat que l'ha d'acollir no se'l sentia seu. És positiva i assenyada la reflexió, però ha d'anar acompanyada d'informació i, sobretot, voluntat de transacció. Tothom entén que les armes i material similar poden ser exposades amb una finalitat o altra en funció del discurs museístic que hi hagi al darrere. Però elaborar un relat adequat i plasmar-lo sobre el terreny requereix molts diners, i no únicament en personal expert: cal cercar peces que complementin les que siguin aprofitables, adaptar a les noves tecnologies i la interactivitat, construir infraestructures bàsiques de la fortalesa (serveis elementals, com clavegueram).

Estarà disposat l'Estat a invertir de manera suficient i alhora delegar (o compartir) en la Generalitat la confecció del discurs històric que vertebri el museu? La Plataforma per la Convivència de Figueres es preguntava: "Els militars permetran un centre d'interpretació de conflictes com el voldríem els civils?". Heus aquí la clau de volta. De ben segur que generaria consens escollir en Joan Surroca -museòleg de prestigi- i encarregar-li la direcció d'un projecte per ubicar al castell de Sant Ferran una seu de l'Institut Català Internacional per la Pau (seu compartida amb Barcelona i treballant en xarxa amb altres equipaments similars de Catalunya). Però potser exigiria suprimir de la denominació el substantiu "militar". El ministeri, un alt representant del qual em va assegurar fa pocs dies que "a les coses se les ha de citar pel seu nom/a las cosas hay que llamarlas por su nombre", veuria de bons ulls una proposta així?