El símbol de la pagesia catalana es pot veure des de tots els cantons: aclofada als vessants de les muntanyes, penjada dels espadats més inversemblants, assentada sobre l'horitzó de llargues serralades, amagada enmig de denses boscúries, acollidora al costat de camins remots, companya de l'esguard des de les autopistes i les vies del tren; solitària o en veïnats; petita i senzilla o grandiosa amb magnífiques arcades, adornada amb xiprers a l'Empordà, de freixes a la Garrotxa.

La masia és el testimoni sempre present de la història del nostre país d'orígens remots, en la forma de les parets, de les finestres, de les arcades i de les portes es marquen les èpoques de prosperitat, les de penúria i les de defensa. És un estàndard que diu encara sóc aquí i sóc el testimoni de la voluntat d'existir dels catalans.

En els darrers seixanta anys la població de masies ha sofert un trasbals superior als que els representaren les invasions militars, amb el consegüent hostalatge de soldats; pitjor que les èpoques de penúria i pesta. Es veu que el benestar ha estat prou poderós per desfer i refer el que no van poder més de mil anys de brega per sobreviure a les invasions, les pestes, les males collites i les pedregades.

La primera gran batzegada fou la progressiva mecanització del camp. A mesura que a les cases més grans arribaven tractors, talladores , màquines de batre i altres elements d'alleugeriment de la feina, les cases més petites quedaven abandonades. Fou un moment de desolació que semblava sense remei.

Tot feia preveure que les masies desapareixerien amb els carros, les mules, el jou i l'arada romana i ningú podria fer res perquè no fos així. Hi hagué algun intent de recuperació per part de jovent de ciutat que creia en una vida campestre bucòlica i tranquil·la, però la realitat se'ls mostrà amb la mateixa despietat que havia fet marxar els pagesos.

En tot cas, en trenta anys es deshabitaren més masos que en mil anys d'història. En aquell moment el procés, en algunes zones, semblava irreversible i, de fet, la ruïna de l'abandonament ensorrava des de les cases petites d'una mula i dos porcs fins a les grans cases pairals.

El primer que queia de les masies abandonades era el sostre i després les parets. Probablement en l'antiguitat més remota la causa d'aixecar les parets i cobrir-les amb un sostre fou per protegir el foc. El foc era la font d'escalfor i la causa que els humans poguessin menjar la carn cuita. Al voltant del foc descansaven les famílies i el fum negre que s'enlairava per sobre les copes dels arbres era el senyal de la presència humana.

La importància del foc en l'existència de l'home sedentari queda expressada en l'antiga llegenda del càstig que el déu principal, Zeus, va posar a Prometeu, el mortal que robà un carbó roent de la llar d'Hestia per donar-lo en possessió als humans. Zeus encadenà Prometeu a una roca del Caucas. Sobre aquesta roca es posava un voltor i es dedicava a turmentar Prometeu, durant tot el dia. Encara insatisfet, Zeus va idear un ardit perquè Pandora trenques la gerra de la qual sortí un eixam d'éssers alats i nauseabunds, anomenats vellesa, malaltia, bogeria, rancúnia, passió , vici, plaga, fam... Sort que el darrer d'aquests éssers era l'esperança que impedí la fi de la humanitat per desesperació.

Probablement algunes pedres de les velles masies tenen un origen tan antic com el del domini del foc pels humans. Un origen tan perdut en el temps no significà cap salvació, fins que a algú se li acudí que tanta història i prou bellesa podien ser un atractiu per als turistes i així sorgiren les cases de turisme rural.

El molí d'en Climent és un mas que des de fa temps serveix com a seu del moviment escolta de la capital de la Garrotxa. Tots els grups municipals consideren que és un testimoni de la pagesia antiga, situada a la vora del riu que travessa la ciutat i ben pròxim a una de les principals àrees comercials. La recuperació del molí d'en Climent passa per la reforma de tota la vora del Fluvià a l'interior de la ciutat.