I el brogit dels assistents es torna solemnial silenci quan la campana de l'ermita del Socors anuncia el retorn del Pare Pelegrí a Tossa, que enguany ha estat Jaume Lleonart. Ni un soroll. Tan sols el batall que repica insistent contra la campana. Les autoritats, a l'entrada del poble, saluden el Pare Pelegrí i se sumen, litúrgicament, al final de la comitiva: l'alcaldessa, Imma Colom, el síndic, Joan Antoni Hervias i el subdelegat del Govern, Francesc Francisco-Busquets.

Seguidament, la banda de músics interpreta una peça que acompanyarà el caminar dels peregrins que reemprenen la marxa per finalitzar la romeria. Totes les peregrines, en grups de tres, desfilen devotament darrere el pare i ells -els peregrins- formen el grup que les segueix. Hi ha en l'ambient un profund respecte per aquesta tradició. És una festivitat sentida, un acte estimat, com si un no pogués sentir-se tossenc sense complir-lo.

A la capella del Socors, les dones resten fora resant els misteris de Glòria del rosari mentre a l'Església de Sant Vicenç comencen a sortir els devots amb els ciris encesos. Enguany, el bisbe Francesc Pardo hi és present. La banda torna a tocar mentre els precedeix, com si guiés amb la música tothom que no aconsegueix veure el principi de la processó. Tots van camí de la muralla per acabar, de nou, dins l'Església.

"S'ha complert el vot!" anuncien per megafonia. La tradició es manté i ara, els fills de Tossa, els fills dels tossencs, hauran de continuar-la, tal com resa el càntic en el qual es rememora la història del Pelegrí de Tossa, es descriu el seu trajecte i explica la renovació de la prometença. Aquest càntic, que s'entona mentre tothom està aturat i la figura de Sant Sebastià a les espatlles de quatre joves abillats amb l'alba, no deixa de ser també una lliçó. Una lliçó que materialitza el Pare Pelegrí amb tots aquells que el segueixen. "Hem complert amb la memòria dels nostres sants", diu la lletra. Una memòria i una promesa. Tot plegat un compromís que va prendre el poble de Tossa el 1400 i ha anat mantenit al llarg de les generacions. Tots aquells que ja han mort són honrats cada cop que es renova el vot, perquè la tradició manté la promesa viva i complint-la es rememora la gesta de fa 600 anys i a tots aquells que no la van deixar perdre.

Mentrestant, la campana no deixa de sonar, és allà, anunciant ininterrompudament l'arribada dels peregrins.

La processó segueix passant per la muralla, on hi ha enceses tres pires a la paret. És el foc que consumeix la llenya, el foc que hauria d'haver cremat totes les riqueses i objectes del vaixell que va arribar a Tossa i va condemnar el poble a patir els estralls de la pesta. Fou aquesta malaltia la que va desencadenar la primera peregrinació.

Els homes, a banda i banda, i les dones, que no deixen d'estar agrupades de tres en tres, enfilen la pujada que els durà, fent una volta, a l'Església de Sant Vicenç. Alguns peregrins van descalços, suportant el fred, les pedres i les condicions aspres del terreny. Amb les sabates nuades al voltant del coll, sofreixen en silenci el dolor de caminar desprotegits, com fent penitència.

Els ciris, que no s'acaben de consumir, regalimen de cera fosa que emmoqueta el terra amb un color blanc trencat. A la plaça de l'Església, el silenci desapareix amb l'arribada dels músics i tots els peregrins. El públic observa com la imatge de Sant Sebastià és introduïda dins el temple i les campanes comencen. Ara, tots aquells que ho vulguin, poden entrar dins l'Església, escoltar les paraules del bisbe, encendre un ciri i besar la relíquia de Sant Vicenç.