El dimecres 4 de març l'Associació de Dones Emprenedores de Blanes obria els actes de la Setmana de la Dona amb una demostració de flors naturals i seques a les quals va seguir la xerrada-col·loqui Dones i món laboral. Dins els actes de la mateixa setmana, la Plataforma de Dones de Blanes iniciava, diumenge passat, el seu habitual cicle de Videofòrum amb un documental i la pel·lícula Solo ellas...los chicos a un lado de l'americà Herbert Ross.

Aquest divendres està prevista la projecció de la pel·lícula Las chicas de la lencería. Una producció suïssa de la directora Bettina Oberli que explica la història d'una velleta de 80 anys que supera la depressió i el vuit que li produeix la mort del seu marit, fent realitat el somni, sempre frustrat, sempre posposat, de la seva vida: dissenyar roba. En aquest cas roba interior. Els seus dissenys acaben tenint un gran èxit i una gran acceptació i tot plegat trenca la monotonia i els encarcarats esquemes provincians de la comunitat on viu.

Tancarà el cicle, una setmana més tard, Caramel de la libanesa Nadine Labaki, una poètica i colpidora cinta en la que cinc dones, també libaneses, aprofiten les seves trobades a la perruqueria per parlar, obrir els seus cors i espolsar-se del damunt una mica de l'opressió de la societat, certament masclista, en què viuen.

També, els teatres de la Selva Marítima s'han sumat aquests dies als actes reivindicatius per l'assoliment de la igualtat entre homes i dones. Divendres passat, els lloretencs, a l'Espai XXS, varen poder gaudir d'un espectacle deliciós i intimista M de Roig dedicat a la figura i l'obra de Montserrat Roig. I diumenge el públic blanenc, al Teatre Municipal, es va retrobar amb Espera'm al cel un muntatge d'El Mirall que presenta un cas de violència de gènere, ubicat en el llindar de la malaltia mental i el masclisme redemptor que tants homes arrosseguen des de fa segles.

El temps ha anat transformant el que durant molts anys s'ha denominat dia internacional de la dona treballadora, en, simplement dia internacional de la dona. Una denominació força més ajustada a la realitat, donat que dies de la dona treballadora ho són els 365 de l'any, ja sigui en jornada única domèstica, ja sigui en jornada doble: domèstica i fora de la llar.

El millor per a tots i per a totes arribarà, però, el dia (espero que no hagin de transcórrer massa anys) que ja no faci falta celebrar cap dia nacional o internacional de res: ni de la dona, ni de la dona treballadora ni de cap tipus de dona. Serà un senyal de normalitat. El senyal que homes i dones gaudeixen, finalment arreu del món, dels mateixos drets i deures. I sobretot de la mateixa llibertat i de les mateixes oportunitats de desenvolupar-se com a persones.