No és dolent, només té un trastorn

GIRONA | ROSER REYNER
Qui més qui menys, és mogut quan és un nen, ha deixat de fer els deures alguna vegada, o s'ha equivocat i ha fet els exercicis que no tocaven en lloc dels que havia dit el mestre. Tampoc és estrany que un infant molesti amb la seva conducta les persones del seu entorn algun cop, ni que en certs moments li costi concentrar-se amb la feina o es despisti. Potser per això, encara que en bona part de les aules hi ha nens i nenes que el pateixen, és tan complicat diagnosticar el trastorn de dèficit d'atenció, conegut com a TDA, i que molt sovint s'anomena TDAH perquè sol anar acompanyat d'hiperactivitat. Es tracta, ni més ni menys, que d'un dels trastorns d'origen neurobiològic més freqüents durant la infantesa, que es manifesta de forma intensa i freqüent en les conductes anteriors i en algunes altres. La seva conseqüència més habitual és el fracàs escolar, encara que n'hi ha unes quantes més, tenint en compte que en més de la meitat dels casos es cronifica. Aquest és un dels motius que fan necessari el seu diagnòstic com més aviat millor, i per tant que pares, mestres i pediatres estiguin informats de l'existència del trastorn i sobretot de la forma d'ajudar l'infant.
La demarcació de Girona era l'única que fins ara no comptava amb cap associació dedicada al TDAH, cosa que complicava encara més la vida als familiars dels nens i joves que el pateixen. Vista la situació, deu famílies gironines han decidit en les últimes setmanes fundar l'Associació de Famílies Afectades pel Trastorn del Dèficit d'Atenció amb /sense Hiperactivitat de les comarques gironines, TDAH Girona. Per Sant Jordi es presentaran oficialment amb una parada a la Rambla de Girona.
"Per la família és dur perquè no et sembla que el teu fill estigui malalt, sinó simplement que no et fa cas i és molt mogut", explica Alejandra Álvarez, presidenta de la nova associació, que té una filla de vuit anys a qui en fa un se li va diagnosticar el trastorn, "encara que jo ho sospitava des dels tres però em van dir que no tenia res".
I és que no és fàcil detectar-lo. Sol ser per via dels pares o de l'escola, que quan el nen comença a llegir i a escriure s'adonen que no segueix com els altres i que li costa molt concentrar-se. Abans, però, ja se sol notar que l'infant es distreu amb res, interromp sense motiu, té poc autocontrol o té problemes amb els companys de classe, que poden arribar a la marginació. En la majoria de casos també és molt inquiet, sol ser desordenat i li costa complir les normes. Que té el TDA o el TDAH ho ha de confirmar un metge o un psicòleg clínic, i això se sol fer mitjançant enquestes i tests que han d'omplir tant els docents, com els pares, com l'infant. I després, comença la feina, que sol consistir en tractament farmacològic d'una banda, i en un important esforç de pares i docents per entendre el nen o jove i alhora saber marcar-li els límits, juntament, si l'economia ho fa possible, am el suport d'un psicopedagog.
"Cal saber transmetre al nen que no és dolent, però que té un trastorn. Ha de percebre que se l'estima, però també quines són les conductes ?inadequades", diu Álvarez. És un esforç complicat per tot plegats, tenint en compte que el trastorn pot dur associats altres problemes, com l'ansietat, la dislèxia, les conductes ?desafiants cap a pares o mestres o una baixa autoestima, "perquè sempre se li diu que no faci el que està fent, quan no se sap què té", recalca la presidenta de l'entitat gironina. Els símptomes solen disminuir amb el pas del temps, encara que es tracta de persones que solen tenir més risc d'abusar de les drogues en l'adolescència si no han estat tractades, i que en un 65% dels casos el trastorn es continua manifestant en l'edat adulta, quan baixa l'inquietud però persisteix la manca d'atenció. Per això, com més aviat es detecti, millor serà per al nen i per al seu entorn. D'altra banda, la situació no és fàcil per als pares, i està comprovat que els qui tenen fills amb TDA tenen més probabilitats de trencar.
Amb tot, cada vegada hi ha més difusió sobre l'existència d'aquest trastorn, que no implica en absolut una discapacitat intel·lectual, sinó més aviat al contrari: "Solen ser nens amb un coeficient intel·lectual molt alt", relata Álvarez, que afegeix que cal treballar molt i ser optimistes, perquè "molts dels qui tenen TDA aprenen a conviure-hi, de manera que no afecta la seva vida normal". I si no, que ho preguntin a persones tan reconegudes com el nadador Michael Phelps, l'actor Anthony Hopkins o el psiquiatra Luis Rojas Marcos, a qui es va diagnosticar el trastorn ja fa una bona colla d'anys. Les persones amb TDA tenen un trastorn, i sovint no fan les coses per la por al fracàs. "En canvi, solen ser capaces de concentrar-se completament en allò que saben fer bé o els motiva de veritat", relata la presidenta de la nova associació.