Entre l´estació i l´aeroport

L'articulista explica com expressa la realitat i com les veritats que s'expliquen no sempre corresponen a la realitat

VÍCTOR SÁNCHEZ Fa temps que volria canviar l'estil incomprensible de força dels meus escrits. Però no hi arribo. El meu narcisisme confessat, admès, em porta, des de fa molts anys a imitar Salvador Dalí, des de la primera vegada que el vaig veure baixar l'avinguda del General Mola (com si a Nagasaki hi hagués hagut un carrer dedicat al general Mac Artur) amb una senyora espaterrant que tothom deia que era un senyor, em vaig proposar de descriure les coses que no són com si fossin, de manera que ningú no sabés ben bé si allò que deia era ver o no, com el món d'esqueixats que m'envoltava.
Si el senyor Dalí va inventar el mètode paranoico-crític jo volia inventar l'esquizofrènic-somiatruites, fent compatible la constitució monàrquica i la utopia. Aquest mètode es basa en la incoherència total, és més que dialèctic: dialògic, més que contradictòric: metasintètic. Es basa en el vol erràtic, en l'observació dels instants absoluts emmarcats dins d'un discurs que, en observar-lo, canvia segons el punt de vista de l'observador: com la física quàntica. En resum, és tracta de descriure la capacitat que tots tenim de mentir-nos a nosaltres mateixos. Aquest esforç estilístic tenia com a objectiu expressar la veritat tal com la veuen la meva boina i el meu bastó: cartes que no lliguen.
El pastor que sempre habita dins meu, en una demostració de masoquisme transhumant, s'esforça a assumir-ne la culpa: sóc jo el qui és incapaç d'entendre la incoherència que m'envolta, es deia mentre passejava pels records de 30 anys d'ajuntaments democràtics i amb aquestes estava quan llegeix que el representant del PP a Figueres escriu una veritat que trenca tota la bastida esquizofrènica en què està fonamentada la nostra democràcia: mai va quedar cap càrrec de regidor per cobrir durant el franquisme a Figueres, mai. Inclús hi havia alcaldes com el senyor Guardiola que es pagaven de la butxaca els viatges oficials a Madrid. Aquest senyor amb la seva claredat desfà el meu muntatge especulatiu i el món hipòcrita que reflecteix: aquest és un país metafranquista i possiblement ho sigui sempre: per això serà que hi ha tantes mestres que treballen més hores de les que toquen i critiquen les qui compleixen el seu horari i punt.
Potser per això hi ha a la nostra ciutat un front ERC-PP per la cosa del tren: en el fons tots dos defensen la pàtria, el territori, Heimat. Penso que la defensa de la cosa pública és un pretext, la raó és la lluita en si, absoluta i si pot ser èpica: mori la sisena hora.!!!!
Si lluitessin per la veritat relativa demostrarien que els vols barats en avió surten pla més cars del que diuen i que el problema de l'Adif és secundari: el tren escalfarà molt menys el planeta!!!! Però ningú no s'organitzarà per fer front als abusos de la companyia que "no" té seu l'aeroport de Girona, ens agrada massa volar car... i comprar bitllets en màquines irlandeses i companyies subcontractades de gent mal pagada. Encara que aterrin després de vols erràtics en pistes equivocades de Càller.