Bars musicals

L'organització Fecasarm, obra de l'advocat Joaquim Boadas, dispara verbalment contra l'Ajuntament de Platja d'Aro per la celeritat amb què ha fet complir la sentència del TSJC que obliga a clausurar tres establiments musicals de la població que incompleixen la normativa i que, per tant, no disposen de la llicència adequada. Diu Boadas que l'empresariat d'oci nocturn està molest amb l'actuació de l'alcalde perquè disposava de dos mesos de marge per fer complir la sentència i ho ha fet en dos dies. L'advocat també atonyina els veïns -propietaris de segona residència que hi van poc- que han propiciat la sentència amb la seva denúncia. La federació aquesta que Boadas ha anat teixint fins a agrupar un gran nombre d'establiments d'oci nocturn, té la funció de defensar-los. Però les institucions com l'Ajuntament tenen el deure de fer complir les sentències i sobretot amb celeritat. I els veïns tenen dret a protestar si no els deixen dormir. Si una sentència beneficiés els bars també demanarien la seva immediata aplicació... o no?

Diumenge La veritat de les imatges

Quarts de deu del matí. Faig un cafè amb el cap de

guàrdia de la Policia Nacional de Perpinyà. Segueixo la pista dels tres detinguts d'ETA, entre els quals hi ha l'enèsim cap que capturen, Jurdan Martitegui. No se m'acut una millor manera de passar un diumenge. El capità m'explica que l'han detingut els de la policia judicial "i a nosaltres no ens diuen absolutament rien". Agafa el diari l'Indépendant i assenyalant-me la notícia (els baixos d'una pàgina) diu: "ja veus quines són les meves fonts informatives... Em dius que aquest era el cap?". M'explica que en cas que estiguin a Perpinyà, els tindran detinguts a la seu de la judicial, a l'ancien carretera de Prada, però que ell apostaria que estan a la central de Montpeller. Acabo el cafè ens acomiadem amablement i vaig cap a la vella carretera de Prada. Res de res! Ni una ànima! Només un marroquí que m'explica que diumenge els policies fan festa. Decideixo agafar l'autopista en direcció a la ciutat occitana. Després d'un parell d'hores de camí arribo a Montpeller. M'havien informat que Martitegui i els seus sicaris estaven retinguts a la seu de la Gendarmeria, al Bulevard Víctor Hugo. Però allà només hi ha una oficina de reclutament on exhibeixen uniformes fluorescents en un aparador. Després m'envien als afores (a la seu de la Gendarmeria), on hi ha una mena de fort ple d'antenes, murs, vehicles policials i alguna tanqueta. Segur que és aquí, em dic a mi mateix. Allà m'atenen amablement un parell de gendarmes que, molt amablement també, m'acaben mostrant el mateix Indépendant i m'envien a la casa de la policia al centre de la ciutat. Clar que allà tampoc hi ha cap rastre de Martitegui... però un agent se m'acosta i m'adreça a la central de la policia judicial, també els afores. Prop d'una hora i mitja donant voltes per Montpeller per finalment poder certificar que efectivament el terrorista es troba allà. Objectiu aconseguit! Rareses del periodisme.

Quan he tornat a Girona, ja a la nit, m'he dedicat a visionar les peces televisives que han fet TV1, Antena 3 i Tele 5. Ostres! Cada un treu imatges d'una comissaria diferent on, suposadament, han interrogat al cap militar d'ETA. Una tele mostra la seu de la judicial de Perpinyà a la sòrdida carretera de Prada, i les altres teles ensenyen la Gendarmeria de Montpeller -una- i la seu de la policia nacional de la mateixa ciutat -l'altra. Jo les he visitat totes però en cap d'elles és on es trobaven els detinguts.

Dilluns L'origen de les coses

Cada dia m'obsessiona més la gran quantitat de productes alimentaris que arriben a la nostra nevera aparentant ser una cosa que no són. Fa anys que els pescadors de Palamós alerten d'un frau amb totes les de la llei: majoristes i restaurants que venen gamba dient que és de Palamós quan en realitat és de, per exemple, el nord d'Àfrica. Molts sostenen que això és arrogància empordanesa perquè la gamba és del Mediterrani i cap població en té l'exclusiva. Evidentment que és el mateix pescar-la a l'Escala, Roses o a la costa de Maresme... que a Palamós. Fins aquí estaríem d'acord. Però els pescadors palamosins no parlen d'això, sinó de gambes pescades en latituds llunyanes, mal congelades (a vegades amb procesos químics) i venudes després a qualsevol indret de la Costa Brava, inclosos alguns restaurants de Palamós, com a gamba de Palamós. Per frenar això, els pescadors estan creant un segell de qualitat que distingirà els vaixells i els restaurants que treballen amb aquesta gamba genuïna i que certificarà que, si és congelada, s'han seguit uns paràmetres de qualitat determinats.

Dimarts Els millors del món

Dos dels cinc millors restaurants del món es troben a les comarques de Girona. Són El Bulli de Roses i El Celler de Can Roca de Girona, primer i cinquè respectivament, segons la votació planetària que s'impulsa anualment des de Londres i en la qual participen 800 xefs, crítics i experts en gastronomia. Aquesta fantàstica singularitat hauria de servir per alguna cosa. Quan, al llarg de la història, hem estat els millors del planeta en alguna cosa? El mèrit increïble d'aquests dos restaurants és una oportunitat històrica perquè les comarques de Girona en puguin treure un rendiment sense límits, ja sigui com a atractiu ben dirigit pels gestors turístics o com a punta de llança d'una idea impulsada per aquells que s'omplen la boca en potenciar I+D. Aquí tenen una oportunitat única, i jo diria que irrepetible, per muntar un gran projecte a l'entorn de la gastronomia.

Dimecres El tomatito

Avui s'ha conegut la sentència de 10 anys de presó contra Jordi Amador Heredia, que duu a les seves espatlles una motxilla considerable de robatoris i segrestos. Res especial, ja que hi ha molts delinqüents amb currículums similars o més extensos. Què el fa especial doncs? No en dubtin que és el seu sobrenom: El Tomatito. No és el mateix un delinqüent que es digui Amador, Reixach o Iglesias, que algú que arrossegui la llegenda d'un sobrenom com ara Tomatito. Serà per un sanguinari? Un tipus de formes rodones?

Recordo fa anys una companya periodista que es va passar mesos buscant un delinqüent infantil -en aquell moment ja potser juvenil- de Figueres. Abans de la majoria d'edat ja havia robat més cotxes que El Vaquilla. La companya estava fascinada per trobar i poder entrevista El Chupete (així és com l'anomenava la policia). Mai el va trobar. De fet mai vam saber si era veritat o una llegenda policial.

Dijous Larsson i el sopar

Porto tot el dia apostant amb en Jordi sobre quin serà el llibre més venut avui. Jo aposto per Cercas i ell per Gaspar Hernández. En Jordi és molt competitiu. És capaç d'apostar sobre qualsevol cosa, com ara quants mussols apareixeran damunt dels senyals de trànsit entre Girona i la Bisbal o sobre quants gols farà un jugador pakistanès d'hoquei sobre herba. A mesura que avança el dia anem sabent que ni ell ni jo. Guanya un mort: l'escriptor suec Stieg Larsson. De fet m'és igual qui guanyi. M'és absolutament indiferent quin escriptor o editorial ingressi més. Realment m'importava que en Jordi em pagui un sopar a Anglès, ja que ni Hernández, ni Cercas i, menys encara Larsson, me'l finançaran. Fa temps que he comprovat que el llibre més venut el dia de Sant Jordi és el que diuen els mitjans de comunicació que es vendrà més el dia de Sant Jordi. Només canvia l'ordre del rànquing. Feia dies que la tele deia que el mort suec, Cercas i Hernández serien els més comprats. Quan arriba el dia és lògic que bona part dels que compren llibres avui recorri a allò que insistentment ha proclamat la tele. Em pagaran els hereus de Larsson el sopar que m'ha fet perdre?

Divendres Estació provisional

Els gestors polítics de transports de la Generalitat han presentat avui la nova terminal d'autobusos de Girona. És una estació decorat, construïda per funcionar provisionalment mentre durin les obres de l'AVE. La definitiva serà soterrada. Quina punyetera mania de soterrar-ho tot. Com si els humans tinguéssim vocació de rata. Sempre que viatjo a Barcelona en tren, quan comença a circular per les entranyes de la ciutat, em veig reflectit al vidre del vagó amb el rostre blanc fluorescent, com si fos Rutger Hauer caracteritzat de Nexus-6. Però el que realment m'impressiona d'aquesta nova estació provisional d'autobusos de Girona és el temps rècord amb què l'han construït, quan habitualment triguen anys entre que fan el projecte, l'adjudiquen i es construeix.