quaranta anys de la supressió del carrilet

L'articulista reflexiona sobre la història del tren que unia Girona amb Sant Feliu de Guíxols i el paper que va jugar per a aquesta població

JOSEP LÓPEZ DE LERMA Quan fa unes setmanes la Fira de Primavera del Paper omplia la rambla Vidal d'aficionats i de tafaners, la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, potser sense saber-ho, excepció feta del setmanari Àncora que sí que en té, de memòria, es trobava de dol: Quaranta anys havien passat des que el carrilet que fins a Girona anava va fer el seu darrer xiulet, llarguíssim i trist, abans que la locomotora, conduïda per l'enginyer Piera, anés a dormir per sempre més. Havia arribat a les 21.45 hores, havia estat rebut per mig poble amb el seu alcalde, Manuel Vicens, al capdavant i li havia estat dedicat un impressionant minut de silenci.
El Consell de Ministres del general Francisco Franco no només acordava els reglamentàriament necessaris enterados, sinó que també estenia certificats de defunció per a mitjans de transport de gent i de mercaderies com ara el del carrilet guixolenc, redactor important del qual fou en Santiago Cruylles de Peratallada y Bosch, aleshores subsecretari del Ministeri de Governació, si la memòria no em traeix, nomenat el 7 de novembre de 1969, en la mateixa data que ho era l'Adolfo Suárez com a director general de RTVE, amb trajectòries polítiques obertament contraposades, com és fàcil de saber, d'entendre i de comprendre.
No és per res, però amb l'enterrament del carrilet es tancà definitivament la porta a un fecunda etapa cívico-empresarial que situà Sant Feliu de Guíxols en el mapa en la qual s'inscriu, igualment, la construcció del seu port comercial i la posada en marxa de la primera fàbrica de gas de Catalunya. Des d'aleshores ençà, el passat es troba ple de vulgaritats, a parer meu, sempre discutible, és clar, però que res em fa ni possiblement em faci canviar d'opinió. L'esmentat xiulet fou un adéu en el sentit més cru i radical de la paraula.
Segons en Carles Salmerón i Bosch, autor de l'obra El tren de Sant Feliu, al qual hom s'ha de remetre si del carrilet en vol parlar, la importància del suro i l'evolució en negatiu dels carros de mercaderies i de les diligències de correus foren els motius que impulsaren Camil Rodríguez, l'any 1875, i German Schiebert, l'any següent, a sol·licitar i obtenir autorització administrativa per iniciar els corresponents estudis per a un ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a la Bisbal d'Empordà, el primer, i de Sant Feliu de Guíxols a Girona, el segon. Tanmateix no fou fins el 2 de gener de 1887 quan en Joan Casas i l'Enric Hériz, amb el suport de Joan Goula, presentaren la memòria del que, en el temps i de manera carinyosa, fou anomenat pels guixolencs i d'altres "el carrilet".
Fou, la memòria, un estudi econòmic de primer ordre i la resposta dels habitants de Sant Feliu de Guíxols esdevingué clamorosa. Capital: Dos milions de pessetes repartides en 20.000 accions de 100, la majoria de les quals adquirides pels mateixos guixolencs. El 21 de març de 1889 s'atorgà la concessió per 99 anys a Joan Casas, però tot i considerar-la el Govern de l'Estat d'"utilitat pública", li fou negada subvenció i també la franquícia duanera demanada. No consta que ningú s'aixequés cridant contra els governants de Madrid ni que ningú promogués cap manifestació per constituir, el projecte, un atemptat ecològic. Abans s'anava per feina; avui es perd el temps (i les energies) amb guirigalls. A les 5.01 hores del dia 30 de juny de l'any 1892 el primer tren d'Espanya de 75 centímetres feia via cap a Girona.
El carrilet, òbviament, ha marcat moltes generacions de Sant Feliu de Guíxols i de la resta de pobles i ciutats per on va transcórrer. Probablement, i també sense l'adverbi que antecedeix, la meva és la darrera d'aquestes generacions. Potser la que visqué amb major intensitat la competència dels cotxes d'en Vila enfront del tren d'en Casas i l'Hériz pel que fa al transport de viatgers cap a Girona, més ràpids i més sovintejats, més encarats al futur dominat per l'estalvi de temps. I segur que la darrera que visqué les berenades de primavera, estiu i tardor de la Font Picant, al terme de Santa Cristina d'Aro, i la darrera que s'empassà el fum del carrilet de les 13.20 hores, la mítica per a les pageses de la Vall d'Aro que a casa retornaven després del matí passat al mercat de Sant Feliu de Guíxols i que anaven acomiadant-se al baixador de Sant Pol -apeadero l'anomenàvem- o a l'estació de Castell d'Aro i finalment a la de Santa Cristina d'Aro.
El carrilet també transportà els primers turistes cap al cor de la Costa Brava, a més de suro del port de Sant Feliu de Guíxols cap a Cassà de la Selva o bé Llagostera. D'aquells temps ens queden imatges, moltes, i del darrer dia i del darrer respir força més, i alguna pel·lícula de 5 mm o de Súper 5, segurament d'en Jordi Budó o d'en Jaume Buxó o de l'Alfons Hereu o de l'Albert Gironés o d'algú altre. A l'arxiu fotogràfic del Diari de Girona, donat a la ciutat que li dóna el nom, se n'hi han de trobar moltes més, d'en Narcís Sans o d'en Pablito Cortés, i potser alguna de meva, vés a saber! TVE va oferir el funeral de la mà d'en Sans i, quaranta anys després, el motiu del punt de llibre de la trobada dels "papersmaniàtics", com ens avançada l'amic Xavier Romero en la seva interessant pàgina dels diumenges, no fou altra cosa que un senzill recordatori d'un temps passat i d'una realitat basada en l'enginy i l'empenta dels Casas, dels Hèriz, dels Goula i de tot un poble.