Un llarg viatge entre Sevilla i Porqueres amb carruatge antic tirat per quatre ponis

PORQUERES | ROSER REYNER Un carruatge, model Maratonfamiliar, amb alguns retocs, com una botzina i rodes pneumàtiques. Quatre ponis femella, de noms Pinta, Niña, Santa i Maria, evocant una aventura una mica més llarga i força llunyana en el temps. I per completar la recepta, dos gironins, que durant 21 dies s'han fet dir Sanxos, "encara que només vam veure dos molins de veritat, la resta eren grans parcs eòlics". Qui parla és en Pep Félez, de Porqueres, un enamorat del món equí des que va néixer. "Quan era petit volia ser escombriaire, perquè llavors els escombriaires anaven a cavall", recorda.
Félez és un dels dos protagonistes d'un viatge de 21 dies, 1.500 quilòmetres i força imprevistos que va començar a Alcalá de Guadaira (Sevilla) i va acabar a Porqueres, a casa seva mateix. L'altre és en Sebastià, el fuster de Viladasens, remarca Félez. No va ser cap cursa, ni cap concurs, ni buscaven res més que viatjar d'una manera diferent i gaudir de la geografia i la gastronomia espanyoles.
Tot va començar un dia en un saló hípic que es va fer a Girona. "Vaig veure un carruatge de cavalls, em va agradar molt, i vaig decidir comprar-lo", explica en Pep, que a casa hi té una bona colla de carros més, de cavalls i de ponis, amb els quals participa periòdicament en concursos. "L'havia d'anar a recollir a Alcalá de Guadaira i vaig rumiar com ho faria. Vaig pensar que podia pujar-hi i tornar per carretera fins a casa", diu. Era el 2008, i per diversos imprevistos, no va poder ser. La idea no li va marxar del cap, i es va fer realitat entre l'1 i el 21 d'abril passats.
En Pep va trobar un company de viatge, en Sebastià, decidit a ajudar-lo a conduir el carro i els quatre ponis amb els noms dels vaixells de Cristòfor Colom. I així va ser com tots plegats van traslladar-se al municipi sevillà, el punt de partida d'un viatge amb vint etapes. "Abans vam dirigir-nos als ajuntaments de tots els pobles on volíem fer nit per demanar-los poder disposar d'un espai on els ponis poguessin descansar, i també per preguntar-los on podíem fer un àpat autòcton", diu en Pep, que reconeix sense embuts que un dels objectius era també gaudir de la bona cuina.

Una aventura difícil
L'aventura no va ser fàcil. Als quilòmetres que marcava el Google se n'hi van haver d'afegir uns quants centenars més i això va anar esguerrant els plans; un pont que apareixia als mapes en realitat no existia; un dels ponis, la Santa, va haver d'esperar a mig camí que al cap d'unes setmanes l'anessin a recollir perquè es va fer mal en una pota; hi va haver dies de pedregades i de pluja; els pneumàtics del carro van rebentar fins a quatre vegades; i un sevillà que els havia d'acompanyar tot el trajecte va plegar aviat perquè havia de participar en un dels passosde la Setmana Santa.
Però va valer la pena. "Si em preguntes si hi tornaria, et diré que sí. Si em preguntes si hi tornaré, et diré que no", afirma en Pep, que acaba reconeixent que no està gaire convençut de la segona asseveració.
Perquè en realitat, tot va anar molt bé: el trajecte es va acomplir amb només un dia de retard, a mig camí al seu equipatge s'hi va incorporar un GPS que els va ser de força ajuda. Els ponis van treballar molt, però van resistir sense problemes. El carruatge els va portar a indrets remots on no van deixar ningú indiferent. I van rebre l'ajuda i l'acolliment de gent, i van aconseguir que cada dia algú els dugués al lloc de partida de l'etapa per recollir la furgoneta on guardaven pinso, aigua i matalassos.
"A tothom li convindria fer un viatge així, t'ajuda a creure més en les persones", diu convençut, ara sí, en Pep. "Ho havíem pensat com un viatge, es podia haver convertit en una odissea, però no", afegeix, mentre els ponis i el carruatge, de nou a punt, descansen a les quadres.