´Com vols que abaixem més els preus?´

GIRONA | MARC ROVIRA Cigarreta en mà i assegudes en un marge a més de trenta graus centígrads (així ho indica el termòmetre del nostre cotxe) les noies que ofereixen serveis sexuals a les carreteres de les comarques gironines esperen que l'arribada de l'estiu i, per tant, dels turistes i de les pagues dobles, els faci repuntar la feina i recordar els temps, no tan llunyans, en què la clientela semblava tenir la mà foradada. Amb una morenor pròpia de paleta o de ciclista (això és, amb les marques de la samarreta clarament gravades sobre la pigmentació d'una pell per naturalesa blanquíssima) coincideixen que aquesta "és una mala època". No són llicenciades en econòmiques ni tenen màsters en EsadeE però, les que es presten a parlar amb aquests dos individus que se'ls acosten llibreta en mà i càmera de fer fotos al coll, analitzen els efectes de la crisi com ho faria un deixeble de Keynes o valent-se d'exemples que podria haver usat el mateix Adam Smith. Aquí però, ja sigui a l'Alt Empordà o a la frontera amb el Maresme, la llei de l'oferta i la demanda no segueix els paràmetres clàssics: "No tenim tants clients com abans però com vols que abaixem preus? Si estem cobrant 30 euros per un servei complet i 20 per un francès!".
Qui així s'expressa és una noia de nacionalitat búlgara que para a la carretera que va d'Orriols a l'Escala. Davant per davant hi té una compatriota que vesteix un minivestit de color rosa xiclet "a aquesta no cal que li preguntis res perquè no us entendrà de res", ens adverteix. És igual, ella sola (no ens vol dir el seu nom) xerra per totes dues. Porta un any i mig prostituint-se en aquesta carretera i ha vist com la feina va a la baixa. S'afanya a matisar (això ho faran totes i cadascuna de les noies amb qui parlem) que "jo no depenc de ningú, jo estic aquí perquè vull i ningú em mana" i aquesta suposada llibertat és el que fa que no tingui un horari fix: "depèn del dia". A còpia d'insistir revela que treballa sis dies a la setmana, que sol arribar a la carretera pels volts del migdia i que no en marxa fins que es fa fosc. Satisfà, de mitjana entre tres i cinc clients cada dia i espera amb afany l'arribada dels estrangers; "els francesos són bons clients". No li cauen els anells a l'hora de parlar de preus (abans ja ens ha dit que amb les tarifes que tenen ni de broma pot rebaixar el preu) quan admet que "si puc, evidentment que els cobro més als estrangers". No obstant això, "cada cop en saben més i costa que piquin". La seva és una feina ràpida "pensa que hi ha homes que deixen la dona i els nens a la platja i vénen amb un moment a veure'ns".
A part de patir-la en primera persona per falta de clients, la crisi també ha fet que hagi d'actuar com una psicòloga o com una venedora de mercat àrab; "volen regatejar intentant fer pena perquè no tenen diners. La cosa està molt clara: qui no té diners no ens ve a veure i punt!".
Una mica més cap a l'interior hi ha dues noies, també búlgares, que suporten amb estoïcisme la calor i el fet que l'única cosa que deixen els cotxes que els passen a tocar sigui un llarguíssim toc de clàxon. Com passava amb les altres noies, aquí també n'hi ha una que porta la veu cantant. Es diu Sisa, diu que té 21 anys i acusa una mirada estràbica. Ella es nega a oferir-se a la N-II, "a mi m'agrada més aquesta carretera" i descarta que s'hagi vist afectada per la crisi; "hi ha noies que treballen i d'altres que no tant. Jo no treballo gaire, deu ser que els homes em troben lletja". La seva companya, de nom Liana, porta vuit mesos a Catalunya i amb prou feines si obre la boca (quan ho fa deixa a la vista dues genives mancades completament de dentadura).
Ja a la Nacional II, concretament en un dels encreuaments per anar a Pontós, s'hi posa una noia de 19 anys que es fa dir Sylvana. Trenta i vint euros, en funció del servei, és aquí també la tarifa estàndard. Menuda i amagada sota unes ulleres de sol i una gorra, aquesta noia amb prou feines dóna detalls de la feina. Marca un sis amb els dits per indicar quants dies treballa a la setmana i, poc després, s'aixeca d'un salt quan veu el fotògraf desenfundar la càmera.

De nord a sud
Baixem en direcció a Girona i apareix en un costat una noia rossa de llargues cames (mínimament cobertes per un tros de tela que se suposa que és una minifaldilla). Ella diu que cobra 50 euros per un servei complet i 30 per un francès. Quan se li fa notar que va més cara que la resta respon "jo venc el meu cos, jo poso el preu". Si li fem cas resulta que és la que més treballa ja que diu que, de mitjana, atén mitja dotzena d'homes. Abans la cosa encara era millor perquè, assegura, "tenia fins a 12 homes al dia".
Les obres de desdoblament de la N-II han deixat un grapat de quilòmetres d'aquesta artèria viària impracticables per a les noies (després de moltes declaracions d'intencions de la classe política ha acabat resultant que el millor mètode dissuasiu per la prostitució a les carreteres són les màquines, els recs i els pilons de terra i grava). És prop de l'encreuament de Can Bartolí, ja a Tordera, on parlem amb una noia d'ulls d'un verd intens que, per treballar, usa el nom d'Andrea ("als homes us agrada més aquest que el meu real", explica). Hem d'esperar que acabi un servei per parlar amb ella (el cotxe de davant s'ha desviat uns segons abans que nosaltres i esperem rere uns matolls uns metres més amunt).
Té 20 anys i és nacional de Romania. Fa tres setmanes que va arribar a Girona i amb aquest bagatge es fa difícil que analitzi els efectes de la crisi. No obstant això, explica que quan va arribar va entrar a treballar en un club proper al lloc on ara s'ofereix; "vaig marxar al cap de pocs dies perquè allà hi ha moltes noies i jo no tenia ni un client". Diu que prefereix la carretera tot i els perills que comporta; "fa uns dies se'm va acostar un home espanyol (això ho destaca) i em pensava que era un client però em va robar la bossa amb tots els diners". Ni així perd el somriure.