VAnitat ferida i caçadors caçatS

INÉS PADROSA Jo no tinc temps, ni ganes, de xipollejar en la bassa de les venjances per vanitats ferides en la qual sembla adelitar-se Thomas Spieker: ell mateix reconeix la seva malifeta tot jactant-se amb un somriure cínic ("Hi,hi,hi,hi..."). Jo, és clar, no sabia qui era vostè, i me l'ha guardat, oi Herr Spieker? Doncs retorci's amb el rau-rau de la seva lacerada vàcua fatuïtat, que altres persones també són orgulloses propietàries d'obres de Marià Baig i tenen una mica més d'humilitat que vostè. Ah, vanitas, vanitatis et semper vanitas!
De totes formes, pel que es pot veure, en Thomas Spieker no solament no entén el meu marit, sinó que dolgut en la seva supèrbia ària; devorat per l'enveja, i cegat per la ira, sense entendre res, sense informar-se de res, es llança al buit de la insidiosa acusació d'ocultació de dades, sense cap més paracaigudes, que la insinuada fal·làcia Roigenca. Herr Spieker, s'ha llegit el contingut del catàleg? Si el repassa hi trobarà pocs parèntesis que li puguin fer perdre el fil per assabentar-se del pensament dretà, catòlic, o ambdós i, per tant, franquista? de Marià Baig pare, qüestions (en això estem d'acord) que no afecten la seva categoria artística. Perquè els seus malpensats dubtes es resolen en un plis- plas: en el catàleg no es fa referència al retrat eqüestre de Franco perquè la relació detallada que se cita és d'"il·lustracions publicades" a la premsa figuerenca coetània, i la del tatano no ho va ser.
Thomas Spieker va apostar molt fort escollint com a salvavides argumental de la seva venjança les troballes manipuladores de Roig, però si ha llegit el seu darrer lliurament, s'adonarà de la pèssima companyia intel·lectual que ha escollit. Roig, ebri d'adhesions "d'algun lector satisfet, (de nostàlgics franquistes?) per les dades que ha ofert sobre Marià Baig," es treu finalment la màscara.
En el seu darrer lliurament periodístic diu, sempre referint-se al catàleg, que l'articulista "es fa ressò de l'expulsió de l'artista del seu lloc de treball a l'Ajuntament, el 19 de juliol de 1936, per les seves idees dretanes" i que "sortosament, Baig va poder recuperar aquesta plaça el 22 de febrer de 1939". Però continua Roig relatant que "ara bé, l'articulista potser ens hauria d'haver recordat (altra vegada la ocultació?) que, a partir d'aquell moment, al consistori hi va haver una depuració de personal en sentit ideològic invers", i altres qüestions en aquest mateix to denunciador.
Bé, doncs després de tant que si la Inés per aquí i que si la Inés per allà Roig hagi intentat, amb un assetjament més propi d'un comissari polític (de la Gestapo o bolxevic, tant se val!) que d'un columnista democràtic, posar-me als peus del seu admirat generalíssim tatano, amb les premisses de tot aquest enrenou, a qui atorgarien vostès la responsabilitat d'aquesta darrera cita textual, i a qui pensarien que va dirigida la crítica de la manca de memòria sinó a mi? Doncs vés per on, no senyors, jo no sóc l'escriptora d'aqueixes paraules i, això, l'investigador Roig no ho diu permetent, ell que és tan objectiu i tan clarificador que hom caigui en un altre error acusatori. Per què no ho fa, perquè en aquest cas no diu el nom i les circumstàncies del responsable d'aquesta altra... ocultació? Li fa por? Com és possible en un crític tan cabal tingui un oblit, un despistament, o una manca de sinceritat d'aquesta índole? És membre, l'autor d'aquest tipus d'oblit, de la seva colla? Li preguntarà vostè, Herr Spieker i ens ho dirà? Està protegint Roig aquest "tapat"?
Amb mi, en canvi, tot s'hi val? No crec que Roig estigui en condicions de dir que ha tancat el tema, ans el contrari: li manquen moltes explicacions. De totes formes, la propera vegada que llegeixin en Roig o l'Spieker, facin-ho amb compte, si us plau.