El Canigó planta cara a l´arribada de l´estiu

L'articulista parla sobre la figura de Pous i Pagès, que porta el nom d'una plaça d'Avinyoet de Puigventós i de l'arribada de l'estiu i el bon temps

JOSEP LÓPEZ DE LERMA a vinyonet de Puigventós. L'entrada al poble des de la N-260 presentava la novetat que s'havia refet una paret del cementiri. Els cementiris sempre es troben a la sortida del poble; en aquest cas, és a l'inrevés. Et rep el demà i no pas l'avui, o l'ahir, segons com es vulgui veure el got. El mateix pasa a Cistella venint de Vilanant. Els xipressos, arbre de benvinguda i no pas arbre de la mort, acompleixen aquí i allí un doble paper. Sembla com si anessis al teatre: dónes el tiquet i tens entrada lliure. En el cas dels cementiris és també a l'inrevés: deixes enrere el teatre de la vida i et lliures a quelcom desconegut que, t'han dit, és molt millor. Que així sigui.
Superat l'indret dels adéus, et rep una imatge kosoviana de destrucció parcial d'un immoble, com si un obús hi hagués caigut, que, segons es diu, és fruit de les desavinences del seu propietari amb l'antiga alcaldessa, la Maria Terradas, després de segellar-ne, no sé si oralment o per escrit, un conveni de cessió de terreny en favor de l'Ajuntament que sí es va portar a terme. Vull dir que en Pere Julià va complir la paraula o la signatura donada i que ara no està per romanços per un suposat incompliment de part, municipal s'entén, atesa la situació econòmica que es viu i la particular dels immobles i, sobretot, pel fet que una masia que en sòl urbà es trobava, a l'entrada del poble, confrontada amb el nucli antic, li fou incorporada en sòl no urbanitzable en un "mando y ordeno" del tot intolerable, subjecte, clar, a legal indemnització per part d'un Consistori, l'actual, que sovint no arriba a final de mes, segons vox populi. El Canigó, presidint i vetllant l'Empordà tot, planta cara a l'arribada de l'estiu que es produeix demà, diumenge. Enguany s'ha revestit dels millors dels seus vestits. L'hivern ha estat llarg i dur, la primavera ha fet gala de la seva inestabilitat, a voltes mesclada amb aigua i fred, i també amb neu a les muntanyes, la qual cosa li ha permès exhibir un blanc decididament exuberant, enaltidor, suprem, que ha deixat pas a plaques de gel que resisteixen al sol i a la calor, tot i que van minvant setmana darrera setmana. La propera, per Sant Joan, la Pica del Canigó recuperarà la mitologia de ser símbol de la unitat dels Països Catalans que, amb la qual, com tothom sap, alguns, pocs, tenen fe, mentre d'altres, la majoria, cap ni una. Jo pertanyo al darrer d'aquests dos clubs atès que al costat del meu relativisme respecte de gairebé tot, hi poso algunes dosis d'escepticisme, i aleshores el Missatge que a Igualada es llegeix quan la Flama hi arriba em sona a carrincló. Mai no he cregut que cap poble tingui futur si es passa la vida enmig de la melangia i el seu nord és un borrós ser en l'improbable ésser no sé què.
Però bé, demà, s'hi porta la llenya que hi arriba des de moltes contrades del país o dels Països; més del Principat que republicà de soca-rel és, que no pas del Nord, del Sud i de l'Est, anomenats, respectivament, Comunitat Autònoma de Catalunya, República Francesa, Comunitat Valenciana i Comunitat Autònomes de les Illes Balears, que aquests i no altres són els seus noms i cognoms. En resum, de França i d'Espanya, segons el nomenclàtor de les Nacions Unides, que de Països Catalans res no en sap.
La plaça d'Avinyonet de Puigventós, finalment, ha recuperat la placa que du el seu nom oficial -o la substituïda, millor, perquè l'antiga vés a saber on és!. Es deia, es diu i es dirà Pous i Pagès en homenatge a l'escriptor i polític que llargues temporades passà a la casa del seu pare, el metge del poble, que avui és propietat dels meus estimats veïns Francesc Pérez i Roser Bosch, els quals, l'altre dia, varen tenir l'amabilitat de portar-nos i regalar-nos cireres del seu hort, que excel·lents les vàrem trobar. Ara que la plaça ha recuperat el seu nom, seria bo que l'Ajuntament, abans no ho faci un tercer, Figueres per exemple, creés el seu centre d'estudis o de recerca històrica que el nom d'en Pous i Pagès portés. Els pobles i les viles i les viles i les ciutats no són altra cosa que el pòsit deixat per gent i fets. Avinyonet de Puigventós és clau es la vida i en la literatura d'aquest empordanès nascut a la capital, Figueres, però crescut i fet al meu poble d'adopció.
L'Antoni Caldas, el meu sogre, en va fer noranta-cinc, avui fa vuit dies, i ens amenaçà de deixar en un no-res el bíblic Matusalem - que bo seria per a la humanitat que algú el superés-. Va celebrar l'aniversari a Avinyonet, però en va convidar a dinar a Cistella, que és un poble que en té el cor robat d'ordenat i net que és. La seva plaça i la seva rambleta tenen les mides exactes de la bellesa d'un planejament urbanístic fet a mida de l'home i de la dona. En Carles Antoner, que com vaig predir fa algun any, arrels hi ha fet, ens va oferir un turbot d'allò més bo. Vaig pecar, conseller Josep Huguet: vaig triar vi de Rueda. El verdejo m'encanta i el seu sabor persisteix en les papil·les gustatives. Faig acte de contrició, però els humans, ja ho diu la Santa Mare Església, som pecadors de mena, i ningú no m'assegura que l'amic Huguet es trobi, com jo, en aquest estadi espiritual fruit de la carn; en aquest cas, del peix.
Demà, estiu. El temps arriba amb major lentitud que no pas se'n va.