els fars o els ulls de la nit

JOSEP LÓPEZ DE LERMA eEn Joan Nogué es preguntava, fa mesos, si els fars pertanyen a la mar o a la terra. Es troben construïts, majoritàriament, o almenys aquells més propers a nosaltres, sobre terra ferma, però és innegable que la seva raó última d'existir resideix que siguin vistos des del mar, com més lluny millor, i sempre durant la nit; de fet, són els ulls de la nit que en la frontera entre dos mons, la terra i l'aigua, es troben.
Els fars, efectivament, es varen pensar per guiar la navegació. Per ser punts de referència en la foscor de la nit. Per evitar accidents. Per marcar el rumb i espantar les tenebres. No n'hi havia prou amb les estrelles; els fars i les seves intermitents enceses i apagades generaven seguretat, proximitat, presència dels teus i arribada a bon port.
El seu paper ha anat a menys. Els avenços en tecnologia naval els han deixat en un segon terme i la supressió del cos de faroners ha deixat orfes d'humanitat la tangible verticalitat arquitectònica de la torre que, en la horitzontalitat de la llum emesa, el seu contrapès hi trobava. Els fars, tanmateix, segueixen tenint el do de l'elegància i l'atractiu de constituir autèntics monuments a la simplicitat i a la funcionalitat amb què foren concebuts pels enginyers que els dissenyaren. Ment pràctica, dominada per la sobrietat, exempta d'indiscret ornament. Una torre per il·luminar la foscor i una petita casa per a l'encarregat que allò funcionés amb precisió suïssa. Res més, que no és poc.
La Diputació de Girona, comptant amb el suport de la Fundació de la Caixa de Girona i en el marc de la col·lecció "Quaderns" de la Revista de Girona, té publicat "Fars i senyals marítims de la Costa Brava", l'autor del qual és en David Morè Aguirre. Són vuit els fars que tenim al nostre litoral, uns dos-cents quilòmetres de costa real, comptant entrants i sortints, als quals s'han d'afegir, ens diu en Morè, prop d'un centenar d'altres senyals marítims repartits entre ports, illots i abalisaments.
El llibre d'en Morè, del tot recomanable, inclou una cronologia que s'estén per les fonts històriques que parlen d'un llum a El Far, que es relaciona amb la ciutat romana d'Empúries (segle II dC), d'una donació de Tossa de Mar al monestir de Ripoll on s'esmenta el topònim "el Far", situant-lo prop de cala Salions (any 966), del debat hagut a les Corts de Montsó sobre la necessitat de posar un llum a les illes Medes per als navegants ( any 1542), la inauguració del far de Cap de Creus, el primer de la Costa Brava (any 1853), la posta en marxa del Far de Sant Sebastià (any 1857), la creació dels fars de Roses i de Cadaqués (any 1864), el de Palamós (any 1865), el de Port de la Selva (any 1913), el de Tossa de Mar (any 1917), i, fins i tot, les anècdotes, que no ho són, tant referides a Blanes, on l'August M. de Borràs, pagà la construcció d'un projecte tècnic per al salvament de nàufrags, que no va ser homologat per l'Estat, o les ordres d'apagada i d'encesa de tota la senyalització marítima catalana donades els anys 1938 i 1939, respectivament, quan la guerra civil.
Per fars de la Costa Brava, diu en Morè Aguirre en el seu interessant treball, hi ha constància del pas de 223 faroners titulars d'una plaça dels quals només catorze varen néixer a les contrades gironines, tots ells, excepte un, en municipis del litoral. Fins i tot ofereix la llista completa: Sebastià Alfaras Buxeda (Cadaqués), Adalberto Botet Pujades (Palamós), Joan Buscarons Sala (Roses), Eleuteri Costa Picañol (Cadaqués), Antonio Fernández Rodríguez (L'Estartit), Pere Ferrer Capdevila (Roses), Alfonso Moral Arpa (Palamós), Francisco Pagès Arqués (L'Estartit), David Paris Brugués (El Port de la Selva), Tomàs Pujol Companyó (Girona), Elvira Pujol Font (L'Escala), Joan Tauler Vilà (Mont-ras), Felip Trull Pujol (Roses) i Joan Vinyoles Puig (Sant Feliu de Guíxols).
De tots ells, que jo recordi, en vaig conèixer i a més tractar, un: en Paris. Nascut al Port de la Selva, com s'ha dit, fou el "farolero" - així l'anomenàvem- de Sant Feliu de Guíxols; de fet, el darrer. S'ocupava del far que es troba a la punta de l'espigó del port i també del senyal existent, encara avui, a Can Salvi, al Passeig del Mar. Tenia casa al promontori del Fortim, antic poblat ibèric que de frontera natural fa entre la platja del passeig i Cala Sans, que jo mai no he conegut i que desaparagué quan es va construir el port, sobre la qual s'assenta avui la confraria de pescadors i d'altres instal·lacions. Aquesta casa, segons tinc entès, perquè m'he negat fins avui a comprovar-ho, s'enderrocà fa pocs anys per motius que mai he arribat a entendre i que integren el món dels capricis dels governants -sense cap mena de dubte.
A can Paris, vaig passar-hi molt de temps atesa la meva amistat amb els seus fills, l'Anna i en David, la primera prematurament desapareguda d'aquest món, terrible, i ambdós companys des de la llar d'infants -es deia, aleshores d'una altra manera- del col·legi Cor de Maria. La casa, senzilla, ben situada, donant a la badia i enlairant-se en el Fortim, fou senya d'identitat de Sant Feliu de Guíxols, i els seus habitants, tots ells, pares i fills, amics, d'arrelament innegable a la ciutat i mostra també indiscutible de senyorívol. De saber fer i de saber estar.
Avui ja no en tenim de faroners. D'aquells sistemes d'aparells lenticulars que varen revolucionar, l'any 1819, els senyals marítims, inventats per Fresnel, hem arribat als centres d'interpretació de no sé ben bé què dels fars de Cap de Creus i de Tossa de Mar, i potser d'altres, passant per la supressió del petroli i la instal·lació en fars de curt abast de senyals automàtics amb gas acetilè i un munt de coses més que inclou l'extinció, l'any 1992, del Cos de Tècnics-Mecànics de Senyals Marítimes, els faroners. La melangia viu entre aquells que els vàrem veure amb la seva plenitud de servei sabent que ben aviat ni el record viu existirà. És el fer i el desfer de la vida.