BEGUR I L´ILLA DELS SOMNIS

L'articulista recorda la història de finals de segle XIX de Begur gràcies a les obres de l'arxiver municipal Lluís Costa

JOSEP LÓPEZ DE LERMA o tinc el plaer de conèixer-lo personalment, però des de fa anys tinc la percepció, que errònia no crec, que l'arxiver municipal de Begur, en Lluís Costa, és quelcom més que un funcionari encarregar de preservar papers i ordenar-los temàticament i cronològica. Observo, gràcies a les seves obres, que té vocació d'historiador; vull dir, d'entrar en l'ahir, conèixer les seves vicissituds i situar-les pedagògicament en el temps en què varen produir-e, interpretar-les tot relligant fets i gent i lliurar-nos la màgica reconstrucció del passat. De fer-nos un obsequi.
Entre les obres d'en Costa hi figura una, l'anomenda L'illa dels somnis, que tracta sobre l'emigració de Begur a Cuba al segle XIX, i que disposa d'introducció de Manuel Vázquez Montalbán, l'autor, entre d'altres nombrosos llibres i d'encara més nombrosos articles, de Y Dios entró en La Habana, que allí rebé la primera de les distincions de mans de l'Artur Cabré, aleshores important directiu de "Cohiba Melià", en forma de carnet de soci honorari de la penya barcelonista del país del Carib, segons que ell mateix recordà. En Vázquez Montalbán afirmava que el nexe Catalunya-Cuba, a la recerca del qual ha anat recentment el vicepresident del Govern català, que no de la Generalitat de Catalunya, en Josep Ll. Carod-Rovira, es troba en les havaneres, l'ús del rom i de la canya de sucre, cosa tan certa com cert és que de les excursions del transitori "número dos" de la nostra institució d'autogovern en podríem treure algun profit que no fos estrictament la fotografia de l'estada, qüestió aquesta caduca.
Ben al començament del seu llibre, en Costa, com bé diu el catedràtic Dr. Josep Maria Fradera, estableix dos eixos sobre els quals es vertebrarà el treball de recerca històrica: Un, que l'emigració de begurencs vers Amèrica no fou un fet anecdòtic ni menys encara marginal en la història de la vila; ans el contrari, molt important, ja que per a una població que no arribava als dos mil habitats, que 500, pel cap baix, se n'anessin cap a l'altre costat de l'Atlàntic no és res menor; i, l'altre, que, trencant llegendes sobre la pobresa en què vivia el Begur d'aquells temps, l'emigració cap a Amèrica era un epifenomen de l'exportació vitícola de la localitat, avui inexistent, la qual cosa no nega que, una vegada allí, els joves begurencs agafessin altres camins com a emprenedors que eren. Aquests dos eixos de recerca històrica, tanmateix, no oblida que el nucli temporal estudiat disposa, com sempre, d'una prehistòria i d'una posthistòria configurades, la primera, al voltant del molt escadussers emigrants pioners de finals del segle XVIII i, la segona, al començament del segle XX, quan el fenomen migratori de Begur es veu en reculada com a conseqüència de la guerra del 98 i la consegüent pèrdues de colònies espanyoles. El llibre d'en Costa conté un nucli dur que porta per títol el mateix de la portada. Allí s'hi troben unes anàlisis quantitatives de les destinacions, de les característiques de l'emigració, dels seus nombrosos protagonistes a partir d'un molt exhaustiu estudi de qui fou qui, amb noms i cognoms, i també del què i del perquè. En aquesta part central, la definitiva, de l'obra que recull una intensa recerca històrica, s'hi reprodueix un document redactat a Cuba, diu l'autor, l'any 1880, on es recull els motius, noms i malnoms de la gent de Begur. Entre d'altres, "Can Mosques", "Can Cames Agres", "Can Bruno" i "Can Rostei". Segons en Costa, l'autor del qual, molt possiblement, fou en Francesc Ferriol Font i el seu entorn familiar més proper, i es troba datat a Sagua la Grande el 20 de setembre de 1880. Aquest document, que agrupa a les famílies de Begur per carrers i que recull uns pretesos càrrecs marítims atorgats per Castella, absolutament inventats, que avui es troba a l'arxiu municipal, feu el camí de Cuba a Begur, no sé quan, i es diposità, tampoc sé com, a Can Bruno, una de les propietats importants del municipi, on nasqué la mare de la meva sogra i també ella, Maria Basart Geli, de nom Irene Geli Simón, àvia per part de mare de la meva esposa, Maria Isabel Caldas i Basart. Quan Can Bruno féu fallida, diguem-ho així, en temps de la seva propietària i pubilla, Maria Simón Roca, s'inicià una diàspora familiar que portà l'àvia Irene cap a Sant Feliu de Guíxols. En un dels mundos, com abans es deien, s'hi trobava, precisament, el document atribuït a Ferriol Font, una familiar sembla que directe seu en no sé quin grau, Na Raparada Ferriol fou íntima amiga de la Irene, i vés a saber si qui va portar a Can Bruno el famòs document fou ella.
Allí, a Sant Feliu de Guíxols, hi restà uns quants anys fins que la Irene li hi donà al seu germà Lluís Geli Simón, més conegut, a Begur, per en "Lluís de Can Bruno", de les mans del qual, probablement, passaren a seva filla Maria Lluïsa Geli, casada amb en Paulí García, que varen viure a Barcelona fins a la seva jubilació, quan es varen instal·lar a Begur, i d'aquí al rector de la marinera vila, el qual el lliurà a l'arxiu municipal. A casa de la meva dóna sempre es va mantenir i es manté la tesi de que el document datat a Sagua la Grande fou fet a alta mar. El mateix Costa recull quelcom que allí hi consta i que lliga amb aquesta versió, tramesa oralment de generació a generació: "la prasenta obra feta per alguns patriotes en el gran Occéano Atlàntic á l'altura d'323 graus 6 minuts d'Latitud 41 graus de Lunxitud al Maridianu d's Caray Barnat, rumbu directe, Horsonte un poc carragat al S.S.E. nuguls corrant al O. Al vent E. Al S.E. Sol an Virgu" Ves per on que substancialitats, com les explicades per l'arxiver Joan Costa, disposen igualment de les seves circumstàncies, i les aquí recollides n'expliquen algunes sobre un document que fos al bell mig de l'Atlàntic o fos a terra ferma, a Cuba, cens era del Begur fet i deixat en la recerca d'una vida amb horitzó.