el germà gilbert

JOSEP CORNELLÀ I CANALS E l germà Gilbert, de Solius, ens ha deixat. Trobarem a faltar aquella senzilla figura de monjo que cada any ens obsequiava amb la contemplació d'un nou diorama de pessebre, que ens apropava al misteri del Nadal, des de la contemplació. El germà Gilbert havia volgut ser metge. I, quan anava ja pel cinquè curs de la carrera, es va sentir cridat a la vida monàstica. No se'n féu problema. Primer a Poblet, després a Suïssa, i, des del 70, a Solius, fent pinya amb aquell reduït grup de monjos que, encapçalats per l'abat Garreta, i amb el suport del bisbe Jubany, van iniciar un nou monestir al lloc que havia estat la rectoria i casa de colònies de Solius. Era un retorn als orígens de la regla de Sant Benet i a l'esperit auster que havia predicat Sant Bernat de Clarevall. El germà Gibert estava a totes. Tenia cura de tocar les campanes per la pregària i la missa, estava atent per si hi havia gent dreta a l'església i els buscava un seient adient, es movia amunt i avall, i tenia cura de seleccionar la música que ajudava al silenci a l'hora de sopar al refetor.
"Un monjo ha de saber fer de tot", em deia un dia, mentre passava l'escombra pel pati del monestir. Però la seva gran passió eren els pessebres. Puc afirmar que, per al germà Gilbert, fer un pessebre era una estona de pregària contemplativa. Ho havia pogut comprovar durant alguna estada a l'hostatgeria del monestir. En una ocasió, em va permetre ser present en el seu treball sobre les planxes de guix, i vaig veure com anava encaixant els diferents detalls que havien de compondre un diorama. Abans havia contemplat mentalment l'escena que volia composar i havia encarregat les figures als germans Castells, de Barcelona. A vegades eren figures fetes exclusivament per donar una imatge i una proporció concreta. Recordo, per exemple, aquell diorama que representa el "Magnificat", el cant joiós de Maria, a casa de la seva parenta Isabel. Tot és llum. Maria, en acció de lloança, centra tots els elements de la casa. La mirada no es pot dispersar. Hom contempla i, des del seu interior, prega. El germà Gilbert feia pregària dels pessebres. I em va ensenyar algunes de les seves tècniques. Puc dir que he tingut la sort de ser alliçonat per un mestre tan gran en el pessebrisme. Però he de dir que, especialment, he tingut la sort d'aprendre a fer pessebres des de la contemplació dels moments que s'hi representen.
Fa un any el vaig saludar per darrer cop. La seva vitalitat el feia aguantar, a peu dret, davant l'exposició de pessebres, de la qual en tenia personal cura. Ho volia tenir tot arranjat per quan arribessin els visitants; l'orde benedictina s'ha caracteritzat sempre per l'acollida al qui ve de fora. Ell ho practicava amb la seva vida. Ara ens ha deixat. Avui, a Solius, li direm un sincer "a reveure!". Sé que ell ens precedeix cap el camí d'aquell pessebre que és immens i que mai no s'acaba, el pessebre on, en lloc de figures, hi ha Realitat mateixa que ell contemplava des de l'ora et labora benedictí. En pensar en ell aquest matí, m'han vingut al cap aquelles paraules del salm 91, que ell havia recitat i cantat tantes vegades: "el just creixerà com les palmeres, es farà gran com els cedres del LíbanÉ encara donarà fruit en la vellesa, continuarà ple d'ufana i de vigor per proclamar que el Senyor és recte, que la meva Roca no coneix la injustícia".
Gràcies, germà Gilbert, pel testimoni de la teva vida entera. El teu record no s'esborrarà mai, fins que un dia ens retrobem en aquella immensitat de la qual tu, avui, ja gaudeixes.