´Autopista cap a l´infern´ en 4 hores

GIRONA | DAVID JIMÉNEZ CLOPÉS D

esconeixo l'origen de la famosa cançó del grup australià AC/DC anomenada Highway to hell, en català Autopista a l'infern, però no descarto que els germans escocesos Malcolm i Angus Young circulessin per l'AP-7 en un dia d'agost com ahir per anar cap a la Costa Brava en cerca d'uns dies de relax.
Un mal pressentiment em va venir al cap quan una emissora de ràdio, escollida a l'atzar pel dial automàtic del meu cotxe, va fer sonar aquesta cançó. Només portava deu minuts de viatge i acabava de deixar enrere la població de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès). El meu GPS interior em va indicar, per l'experiència dels anys, que tardaria una hora i quart en arribar a la ciutat de Girona. Un viatge curt que volia fer amb el menor temps possible per la manca d'aigua, gasolina calculada al mil·límetre i, el que és pitjor, sense aire condicionat en una dia sufocant.
A mitja cançó, un panell indicatiu del Servei Català de Trànsit (SCT) advertia de retencions entre Sant Sadurní d'Anoia i Martorell, una distància de 17 quilòmetres que habitualment es fa amb un quart d'hora. El panell volia dir que encara podia escoltar la cançó sencera abans d'arribar a les retencions. Res no feia presagiar que m'hagués d'aturar enmig de l'AP-7, i el SCT no especificava la densitat de les retencions ni m'informava si tenia alternativa. Però si volia encara podia excedir la velocitat màxima permesa.
I sense previ avís, ni tan sols per les llums d'emergència del conductor del davant, el cotxe va haver de reduir de la cinquena a la segona marxa, en un temps de pocs segons, al mateix temps que la cançó i l'emissora desapareixien per la baixa freqüència entre petites muntanyes. Allò eren les retencions i, pel que recordava, Martorell quedava molt lluny.
El meu cap intuïtiu va pensar en les possibles causes de les retencions. Vaig recordar que era un dia festiu, la gent volia anar a la platja i els nombrosos vehicles amb matrícula francesa feien pensar que alguns acabaven vacances. Sense ràdio, ni aigua, i amb la finestra completament baixada perquè un despistat corrent d'aire entrés, jugava amb la primera i segona marxa per avançar pocs metres cada certs minuts. Finalment, en la llunyania, vaig descobrir l'origen de les retencions. Els culpables érem els conductors, per haver sortit en massa a la carretera, i no del peatge que es distingia pel seu color taronja a uns quants quilòmetres. Vaig sentir com tots estàvem units per un mateix destí; passar com ovelles per les barreres, pagar religiosament les taxes que se'ns imposaven i, per als desafortunats que no portàvem targeta de crèdit, dirigir-nos a la cua de pagament manual.
Quan feia una hora i mitja que hauria d'haver arribat a Girona i tot just passava per Martorell després d'un hora llarga d'espera, la ràdio aïllada no em va proporcionar la informació que necessitava: saber els punts exactes de retencions, assabentar-me dels accidents que hi va haver i de l'evolució dels mateixos. El SCT només va aparèixer de nou per informar de retencions entre Maçanet i Girona Nord, però jo ja havia perdut massa aigua pel meu cos, la paciència i la ràdio que ara només cantava òpera. Fou llavors quan vaig recordar la màxima que sempre llança Trànsit: "Extremar la precaució".
Enmig del desconcert, dels cotxes de bombers i policia que passaven en sentit sud, Maçanet em va obligar a aturar-me de nou; abans, la Roca del Vallès havia estat de pas fàcil (per recollir el ticket).
El meu Higway to Hell en plena AP-7 va acabar quan, al costat de l'aeroport, 15 km després de passar per Maçanet en un temps d'una hora -quan en un dia normal s'hi triga 10 minuts-, vaig veure més quilòmetres de vehicles aturats i, "extremant la precaució", vaig desviar-me per l'A-2 per arribar a la ciutat. Això sí, sense deixar propina al peatge de sortida, quasi quatre hores més tard del que havia previst.