Les esglésies i les campanes que van defensar la pagesia

RIUDAURA | XAVIER VALERI Tanta inseguretat féu que edifiquessin moltes esglésies en els punts més alts de les localitats. Es tractava d'estar al més aprop possible del cel, de centralitzar la societat, però l'alçada i la fortalesa del murs en el darrer extrem podien convertir-se en baluard. Per tant, a més del significat espiritual que tenien, els convertia en un punt de defensa quasi inexpugnable. Per fer-los més poderosos hi costruïen torres per protegir la porta i espitlleres que primer van servir per les ballestes i després pels fusells. La defensa servia contra les ambicions dels nobles veïns i contra els nombrosos bandits.
En temps de guerra servien de refugi als enemics, com és el cas dels miquelets francesos que es van refugiar al convent del Carme d'Olot el 1698. Recentment, les esglésies van servir de darreres defenses als setges de Girona entre 1808 i 1809, i al de Barcelona del 1714.
A Olot, els defensors del setge carlí del 1874 van fer ús de l'església de Sant Esteve com a centre de la línia de defensa, i fins i tot van instal·lar-hi canons. Un any abans l'església de Tortellà s'havia convertit en la darrera defensa del poble i els seus murs van resistir els trets de dues peces d'artilleria de muntanya. En els dos casos, els defensors diposaven de passadissos subterranis que els permetien eludir el setge i dotar-se de municions i de queviures.
En les revolucions i la guerra del segle XX, els edificis parroquials van tornar a servir com a elements defensius. En el decurs de la conflagració civil alguns temples van ser aprofitats per ubicar-hi polvorins, magatzems, i fins i tot van servir de casernes i de quadres per als cavalls.

Des de les autopistes i autovies gironines es veuen més campanars que castells. Les esglésies i ermites poblen les muntanyes i les planes mostrant clarament una època passada en què a més de les necessitats per a l'ànima també eren necessàries les garanties personals. Si entrem dins d'aquestes ermites abandonades, o de qualsevol grandiosa església de poble, podem imaginar-nos les emocions que s'han concentrat dins dels murs durant els tempestuosos i difícils segles de la història de Catalunya.

Els temples de la Catalunya rural van ser essencials per a la supervivència física dels pagesos. Entre els segles X i XI els nobles es van revelar contra els comtes amb la finalitat de prendre la terra als pagesos i sotmetre'ls a servitud. La violència feudal era tanta que amenaçava la supervivència dels cultivadors de la terra. Els agricultors van haver de pactar amb l'Església per sobreviure a l'extorsió. Per tal d'evitar els abusos contra els quals treien rendiment de la terra, els poders eclesiàstics van organitzar les assemblees de Pau i Treva de Déu, la primera de les quals va tenir lloc en un prat de Toluges (Rosselló) el 1027. En aquesta reunió es va prohibir lluitar entre dissabtes i dilluns perquè tothom pogués complir els preceptes, assaltar esglésies, monestirs i clergues sota pena d'excomunió. Però el més destacable és que les assemblees van aconseguir que l'Església fos vista pels pagesos com una garantia contra l'extorsió feudal a través del dret de la sagrera, el qual consistia en un radi de trenta passes al voltant d'un temple, espai que el bisbe delimitava solemnement en consagrar un edifici de culte, on no s'hi podia dur a terme cap acte de violència sota pena d'excomunió. Una pena espiritual que significava l'infern etern.

Tot i això, va ser insuficient per calmar la cobdícia de molts nobles, i com a mostra es poden citar els pagesos que van fortificar moltes esglésies. Encara el 12 de juliol del 1300, el bisbe de Girona manà als homes de Castellfollit de la Roca, Begudà, Sant Joan les Fonts i Castellar de la Muntanya que no contribuïssin a la fortificació de l'església de Sant Pere de Montagut, la qual havia trobat fortificada.
Les sagreres garantien els béns personals dels establerts al seu entorn, cosa que significà el naixement de nuclis urbans, com ara Sant Feliu de Pallerols, però no qüestionaven el poder dels nobles. Més aviat asseguraven una convivència entre els poders eclesiàstics i nobiliari amb la garantia de la supervivència de la pagesia, que era la que ho mantenia tot. Apart de la cobdícia dels nobles i també de les lluites entre ells, els pagesos s'havien de defensar dels bandits. Per exemple, en un diumenge de 1397, en el moment en què el rector aixecava l'hòstia sagrada al temple de Santa Maria del Freixe a Mieres, van irrompre un grup de proscrits armats. Davant la sorpresa dels fidels, van disparar un seguit de sagetes que van ferir el sacerdot. Els projectils que van fallar van clavar-se al retaule dedicat a la Verge Maria. El fet sacríleg va fer reaccionar els fidels, que van escometre els bandits, els quals van haver de fugir sense poder complir el seu objectiu, que era el de robar els valuosos objectes de culte de valor que hi havia als temples.