Una setmana d´agost

JORDI XUCLÀ A primera hora del matí
La Cati fa sonar a tot volum les ranxeres a la seva cabina de pagament del pàrquing de Begur. És el dia de Santa Maria, el pic de l'estiu, el ferragosto. La Cati ja té alguns anys però tira floretes als clients coneguts i els clients li corresponem. La Cati ha viscut i ha patit d'amor i de treball. Les coses que ens hem explicat sempre han estat en els petits intervals del pagament manual. "Te has pasado un poquito...mi niño...pero te voy a cobrar sólo una hora". De Sants a Girona. "Los hombres, que sois todos iguales...pero volví a caer...". Menjar un minientrepà de truita a la plaça de Begur i prendre un tallat a primera hora del matí amb una bona companyia i una conversa sense principi ni final, quan les botigues encara estan ben plenes de viandes i buides de clients. El tràfec de turistes tranquils i vilatans laboriosos invita a badar amb punxes de desvetllament i pruïja. Les fruites i les verdures són esplèndides. Avui puja boira de les cales, el mes comença a declinar cap als dies plàcids de finals d'agost. A la ràdio entrevisten a la eurodiputada Carmen Romero, serena i parlant de les coses grans i d'Europa sense el dogmatisme del partidisme cec. Canvio al CD. Variacions Goldberg de Bach, evidentment interpretades per Glenn Gould. Així vaig sortint de Begur, aquesta gran densitat de replecs de la naturalesa que condensa un discret formiguer humà i una bellesa natural molt destacada. Amb el fons de les Variacions Golberg em tornen a la memòria les ranxeres de la Cati, i els seus ulls blaus i les seves arrugues i tanta vida viscuda...

En Josep Costa pastisser
Dimecres 12 d'agots. A Ripoll fan el Mercat Medieval en commemoració de la mort del Compte Gifré-11 d'agost-. Una bona idea. Passejada pel centre de la vil·la amb en Xavier Cima i la Marta i altres regidors, trobada amb els mitjans de comunicació i, a l'hora baixa, ens dirigim cap a la terrassa de la pastisseria d'en Josep Costa, davant del Monestir. El criteri d'en Josep Costa de Ripoll és important per saber com respira el país, els seus neguits, les seves esperances -plenes de desconcert ara mateix-, el seu nervi i les seves blasfèmies. En Costa és visitat per uns quants. Ens té a tots apamats. És un home molt de la seva terra però és un home viatjat. (Ve a Madrid sovint i menja a La Ancha, a tocar del Congrés. La Ancha és la casa de menjars exitosa que van haver d'obrir uns bascos que van renyir amb els seus parents de la casa de menjars La Estrecha del carrer Pintores Madrazo. La Estrecha era una taverna que fa anys que va tancar. I els parents van decidir, amb un punt de despit, posar al local del carrer Zorilla el nom de La Ancha per no quedar curts). Tornem a en Josep pastisser. És el president del Gremi de Pastissers de les comarques gironines. Fem un viatge imaginari per aquests centres d'art que són les bones pastisseries. Té 140 i tants afiliats. Tots tenim el record dels pastissos de la nostra infància, dels dies de festa i de guardar. En el meu cas aquest viatge per la dolçor gastronòmica comença a la pastisseria d'en Narcís Ferrer d'Olot. I tantes que hem anat coneixent. Ens ofereix un croissant extraordinari. Comencem a parlar de futbol, del Barça i de les amistats compartides amb la família d'en Pep Guardiola. "En això del futbol queda clar que la que en sap de veritat és la teva dona". Assenteixo. I parlem de política, és clar. Abans que el personal se'n vagi, perquè ja han tocat les nou, anem a saludar la Conchi, puntal del negoci. La Conchi, que va venir d'Albacete, té la pell fina i uns ulls molt vius. Coneix amb una llambregada les formes dels que vénen a xerrar una estona amb en Josep. "Com ho tenim per les eleccions de l'any que ve?", pregunto. "Aneu bé però falta un no sé què final". Entesos i apuntat. Després arriba l'Enriqueta, la dona d'en Josep que acaba de tancar la botiga de la plaça de Sant Eudald. "Despatxava i ens vàrem conèixer i ens vàrem enamorar...". En Josep és un home apassionat i li dic que l'amor devia florir entre l'obrador i la botiga. Amb en Josep es pot parlar de tot sense ofendre ningú. Elegància. En el trajecte entre la plaça de l'Ajuntament i la plaça de Sant Eudald, ell fent rodolar la seva bicicleta mentre camina, em dóna exactament quatre consells per viure que em queden gravats en un aire de confidència que dóna el carrer desert i les llums esmorteïdes. En Josep fa veure que ja s'ha retirat i que el negoci el porten les filles però està al peu del canó de les seves dèries i amors a tothora. Una vida densa, completa, perseverant. Una mirada múrria i pràctica alhora, un sentimental dissimulat, com tants catalans. Un criteri a tenir en compte.

Ca la Paula
Parem a sopar a Ca la Paula de Castellfollit de la Roca. Ara a Castellfollit s'hi entra principalment per anar a menjar a aquesta fonda que ha recuperat els principis d'una casa de menjar honest. Una fonda il·lustrada, amb una idea precisa de les coses. Uns cigrons amb oli i sal -record del dinar de casa dels dilluns- i un filet de porc. En parlem amb en Joan, fill de Camprodon, que havia fet de flequer i que després ha donat consell per fer menjar bo i que torni a les millors receptes dels nostres productes i ara és l'ànima d'aquesta nou sobre el cingle. "Per fer bon pa necessitem bon blat!". No és el mateix un pa de benzinera que un pa fet amb la saviesa d'un obrador. Però l'hedonisme auster que es porta avui no ens ha de conduir inevitablement al pa-xiclet. Ca la Paula -i la Pauleta que acaben d'obrir a Olot- són exemples de menjar bo a un preu molt bo. I d'unes ganes de fer les coses ben fetes.