M

ort Alphonse Arcelin i amb l'esperança que tots els delictes hagin prescrit, potser va essent hora d'explicar que l'afer del Negre de Banyoles va esclatar perquè fa 18 anys un periodista d'El Punt va entrar en un despatx de l'Ajuntament de Banyoles en absència del seu legítim ocupant, va veure un sobre damunt de la taula i, saltant-se tots els codis deontològics i legals, va obrir-lo i va llegir el contingut de la carta. La carta era la primera que Arcelin havia enviat a l'Ajuntament de Banyoles, consternat per l'exhibició del cos dissecat d'un africà i amenaçant amb iniciar un boicot als Jocs Olímpics de Barcelona, dels quals Banyoles era la subseu de rem. La notícia va sortir publicada, la bola de neu es va anar fent grossa i el resultat, de tots sabut, és que el negre del Darder avui reposa a l'Àfrica. Com puc estar segur de fets tan greus? Doncs perquè, 18 anys més vell, aquell periodista és el mateix que ara els ho està explicant.

Però anem a pams. En plena efervescència preolímpica l'Ajuntament va convocar una roda de premsa al vespre, que es va acabar retardant molta estona. Corresponsal des de feia mesos al Pla de l'Estany, vaig anar a fer un volt per l'Ajuntament per saludar coneguts. Va ser així que vaig entrar al despatx -no recordo a qui pertanyia, però no era el de l'alcalde, Joan Solana- i allà, enmig d'una taula fosca, completament buida de cap altre objecte, solitària i cridanera, hi havia la carta. El sobre ja estava obert -quedi constància per si arribat el cas pot servir d'atenuant- així que ja havia estat llegida pels responsables municipals. No gaire extensa, escrita a mà però amb lletra molt clara -i això que Arcelin era metge, cosa que aleshores jo ignorava-, explicava que en una recent visita a Banyoles havia quedat astorat en veure un congènere -originari d'Haití, el doctor era també de raça negra- exhibit dissecat com un animal, així que reclamava la retirada del cos o iniciaria els contactes oportuns per organitzar un boicot dels països africans als Jocs Olímpics. Aleshores Arcelin encara no plantejava la devolució del cos a l'Àfrica, sinó que es conformava que no fos exhibit.

La carta no incloïa el telèfon d'Arcelin, però sí la ciutat -Cambrils-, així que no va ser difícil contactar amb ell un cop arribat a la redacció i comprovar que no es tractava de cap broma. (Aprofito per dir que tant en aquella ocasió com en les altres que vaig parlar amb ell, es va mostrar sempre com una persona molt educada i sempre assequible).

Ja amb totes les dades a la mà, faltava només publicar la història. Però explicats els pormenors al cap de secció, va considerar que allò no passava de ser una anècdota protagonitzada per un eixelebrat i que era millor pensar-s'ho bé i esperar un dia o dos abans de donar-li caràcter de notícia. Vagin en el seu descàrrec dos punts importants: jo mateix pensava més o menys igual i, sobretot, jugàvem amb l'avantatge que ningú se'ns podia avançar, ja que cap altre mitjà no sabia res de la carta ni de l'existència d'Arcelin.

Gran error. En aquella època El Punt i El País tenien un conveni de col·laboració, que mai no vaig entendre prou, ja que consistia a tenir tot el dia voltant per la redacció la corresponsal a Girona del diari madrileny, amb permís per xafardejar-ho tot i publicar allò que creiés convenient. La noia, a més, era la xicota d'un dels pesos pesants de la redacció. Hores d'ara encara ignoro quines contrapartides en treia, El Punt, d'aquell conveni, com no fos precisament d'ennoviar-nos amb la corresponsal. Si era així, a mi em va passar el torn.

Sigui com sigui, l'endemà, entre el que la periodista d'El País va sentir per la redacció, el que va guipar per sobre la meva espatlla mentre jo -vençudes ja les reticències- estava escrivint i el que segons conveni devia llegir un cop tot estava escrit, va poder assabentar-se de tot i escriure també el seu article respecte a això. El País sempre ha dedicat molts recursos al periodisme d'investigació. Quedarà a les hemeroteques que dos diaris -ves quina casualitat- van publicar el mateix dia la notícia del negre de Banyoles i el possible boicot als Jocs Olímpics de Barcelona.

A partir d'aquí el problema va arribar a les més altes instàncies polítiques i olímpiques. I Arcelin -un bon home, em consta- va patir dures campanyes de desprestigi que el van afectar greument. Molts banyolins volien continuar exhibint el cos dissecat d'una persona amb arguments de la categoria de "ningú de fora ens ha de dir què hem de fer a casa nostra".

Estem parlant d'una època ?sense Internet. Avui en dia tindria molt ?fàcil Arcelin -o qui fos- iniciar qualsevol campanya, però l'any 1991 si algun diari no se n'hagués fet ?ressò, res no hauria transcendit. Per això sempre he sospitat que ?aquella carta estava massa ben posada com perquè no l'hagués col·locat allà algú del mateix Ajuntament.