Sílvia Bonet en un excel·lent reportatge publicat per Diari de Girona a finals de juliol, ens informava que el Departament de Medi Ambient i Habitatge manté la seva aposta pel proteccionisme i preveu augmentar, encara més, el nombre d'hectàrees salvaguardades en la nostra demarcació territorial; és a dir, la província atès que la Generalitat de Catalunya no ha anat més enllà d'una adequació de la planificació comarcal que el geògraf Pau Vila féu a la Segona República. Ens recordava Bonet que avui ja són més de dues-centes mil les hectàrees sota protecció, la que sigui.

No em sembla malament posar un cert fre a l'activitat destructora de l'home i de la dona, que si n'hi ha d'igualtat de gènere, també en això se les ha d'esmentar. L'altre dia, veient Cap Ras des de la platja de Garbet, vaig entendre del tot l'objectiu social dels Plans Directors Urbanístics Costaner I i Costaner II impulsats pel conseller Joaquim Nadal que alguna ferida han obert en l'espai de l'interès subjectiu, igualment protegit per la Constitució i l'Estatut d'Autonomia, però sempre un pas per darrere de l'anomenat interès general. Aquella bellesa, la que els meu ulls no es cansaven de mirar i d'admirar, d'alguna manera s'havia de preservar tot i el xoc de trens que comporta una decisió política, gestionada usant una eina aprovada pel Parlament de Catalunya, respecte d'expectatives privades ben lícites.

Tanmateix, si em mostro favorable a una adequada protecció de l'espai natural, cal que ho matisi dient, tot seguit, que per "adequada protecció" entenc algunes coses: La primera, que es doni una justificació raonada i raonable, basada certament en l'interès general, perquè la resta és arbitrarietat pura i dura. Un caprici d'uns quants que s'enfronta amb la interdicció de l'arbitrarietat que pregona la nostra llei primera en justa correspondència amb el que és, avui, tot Estat de Dret. Aleshores, els gestors públics, es trobin a Barcelona o a Madrid o a Brussel·les, haurien de saber que l'acte polític o la decisió política també es troba sotmesa a la llei i que els espais d'immunitat que abans es donaven en l'àmbit governamental ara ja no són possibles ni existeixen. Tot ha de disposar de motivació suficient i contrastada o, alternativament, l'Estat és un xiringuito de platja.

La segona, i prou important: Qui s'encarrega de preservar aquestes més de dues-centes mil hectàrees protegides que en la demarcació de Girona es poden comptar? Perquè aquesta no és una qüestió menor ni ?menys una ximpleria, sinó la resultant pràctica d'un espai protegit. N'hi ha prou a delimitar-lo, justificar-lo i publicar-lo en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya? No. És més, al "càstig" (pel propietari) de negar-li el dret a fer ús de les eines legals per transformar urbanísticament la seva propietat o bé de fer-hi certes activitats que comportarien ingressos, no se li pot sumar el "càstig" que la protecció de l'espai corre a compte seu en exclusiva. Tindrem, com deia Sílvia Bonet, més de 200.000 hectàrees protegides perquè així consta en el DOGC, però quantes tenim de veritat protegides enfront, per exemple, dels incendis d'estiu?

Existeix un altre qüestió directament relacionada amb el que jo anomenava "adequada protecció": Protegir per fer què i per ?aconseguir què? A mitjan juliol passat, Diari de Girona es feia ressò d'un estudi d'en Josep Milà, encarregat per les Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació de Sant Feliu de Guíxols (Joan Puig) i de Palamós (Xavier Ribera), sobre l'impacte socioeconòmic que el sector nàutic d'ambdues demarcacions té. És molt fàcil demanar des d'aquí i d'obtenir allí, Ministeri de Medi Ambient, una reserva integral que des de les illes Formigues cap a Tossa de Mar es podria estendre. Fàcil i políticament correcte ara que l'ecologisme ens envaeix, però en Milà va posar sobre la taula la factura: 1.917 llocs de treball en joc, 4,6 euros de despesa indirecta per cada euro gastat en port esportiu i 4,4 llocs de treballs indirectes per cada amarra existent en aquest tros de la Costa Brava. I si posessin una mica de seny, com han fet ambdues Cambres?

Finalment, la darrera nota relativa a una protecció adequada de l'espai natural. Com deia en Josep Pla: I això qui ho paga? Poso com a exemple el futurible Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter que tanta polseguera ha aixecat i no és pas per a ?menys. A més a més que em sembla del gènere idiota que un espai tan reduït estigui sotmès, ara mateix, a unes tres dotzenes de normes positives de naturalesa protectora, que aviat és dit, algú em pot dir de què es viurà si els pagesos veuen congelada la seva aspiració natural a continuar essent-ho i a progressar econòmicament i el sector turístic ja pot anar recollint els estris perquè condemnat a la involució queda i, a més a més, cap indústria pot instal·lar-hi? Està pensat amb el cap o amb els peus? Està pensat per a protegir un espai tot assegurant la supervivència econòmica de la seva gent o per posar-hi quatre funcionaris a dit amb potestats de manar i d'ordenar arbitràriament el que sigui?

Protegir és un verb que en la nostra ?societat ben rebut és, però està clar que la seva conjugació té un cost econòmic. Aleshores, protegir per protegir, i res més? És evident que no, puix luxós seria per a una economia, com ara la nostra, que es troba a la cua d'Europa. Posem-hi seriositat i rigor, si us plau!