la reforma prevista al barri vell de la ciutat de Figueres

JOSEP MARIA BERNILS AFigueres, com a la majoria de les poblacions, hi ha una zona urbana que denominem barri vell, que forma el clos inicial de la vila en el seus començaments històrics. Ara, l'Ajuntament vol procedir a la reforma integral d'aquest nucli urbà, que estarà finançat en un 50% a través de la llei de barris de la Generalitat de Catalunya.
El projecte preveu invertir uns deu milions d'euros en un termini de dos anys, la meitat dels quals serviran per a obres de millora en la seva urbanització, que formen els carrers de Sant Pere, Pujada de l'Església, Magre, Montserrat Vayreda i de la Llana. Al projecte també s'hi han inclòs els carrers fronterers de Caamaño i Monturiol i la plaça de la Palmera, que eren els límits d'una part d'aquell nucli medieval. Igualment, s'ha previst una millora al carrer de la Barceloneta, que és a l'exterior d'aquest perímetre inicial de la vila primitiva. El projecte comprèn una nova pavimentació dels seus carrers i les seves places, la plantació d'arbrat en la majoria dels vials, la renovació de l'enllumenat públic i la millora de les xarxes de serveis. La memòria de l'escrit diu que, igualment, es volen consolidar els eixos d'entrada i el transport públic d'aquest centre urbà.
Tota aquesta antiga zona cal buscar-la històricament en els inicis de la població emplaçada en el monticle del voltant de l'església parroquial de Sant Pere, que quedava protegit pels marges dels avui carrers de Canigó i La Jonquera, -a aquests dos encara avui hi ha una ampla escala de pujada-, i de Sant Pere i el rec d'aigües que procedia de la muntanyeta del castell. No hi ha edificis antics, a excepció de l'església parroquial de Sant Pere. Fora d'aquesta zona, no hi havia cap edificació.
La primera disposició urbana esmentada de Figueres és a meitat del segle XIII, quan el rei Jaume va voler reduir el poder del comtat independent d'Empúries que fins llavors imperava en la zona. El rei Jaume coneixia molt bé aquests terres per haver-les travessat diverses vegades quan anava camí de Perpinyà i de Montpeller. Sembla que fou el seu fill, l'infant Pere, el que va insistir-li sobre la necessitat d'afeblir el poder feudal i potenciar la vila de Figueres, que fins llavors era una petita parròquia rural. L'adopció reial la convertiria en una vila de caràcter totalment reial, que s'aniria convertint en la capital de la comarca.
Les primeres notícies de la vila cal buscar-les, anteriorment, a final de l'any 765, quan el comte Rostany va ser proclamat comte de Girona. Fins llavors, aquestes terres havien estat creuades per les invasions dels pobles europeus i eren uns petits nuclis que es formaren en aquesta zona de pas, sobre el petit monticle que hi ha al voltant de l'església parroquial de Sant Pere. En aquests anys, aquestes terres figuerenques apareixen unides, respectivament, al Rosselló; posteriorment depengueren de la sobirania del comtat d'Empúries i tot seguit, al de Besalú. Aleshores fou quan el petit nucli urbà de Figueres començà a tenir una presència reial. El nom propi de Figueres no tingué lloc fins l'any 943, en figurar a l'acta d'elecció de l'abat de Sant Pere de Camprodon, amb motiu d'una permuta d'unes propietats fetes amb el comte de Besalú. Tot seguit va passar a pertànyer a l'àrea espiritual de Sant Pere de Rodes, durant el qual van ser confirmats els drets del seus béns. Els monjos van posar Figueres sota l'advocació de Sant Pere, que fou el patró de la seva parròquia.
Aquesta església de Sant Pere fou esmentada, per primera vegada, l'any 1020 i figura en el testament sacramental del comte de Besalú, Bernat de Tallaferro. Era un edifici d'estil romànic i del qual encara perduren actualment la part inferior de les parets de l'indret nord de l'església i una capella a l'interior de l'esmentada església, ja que la resta va ser reformada el segle setze.
L'any 1111, amb motiu de la mort sense successió del titular de Besalú, el comtat va incorporar-se a Barcelona i la població de Figueres va passar a domini reial i esdevingué frontera amb el comtat d'Empúries, que era un dels últims reductes feudals de Catalunya. Figueres quedà així convertida en sentinella d'aquell domini i durant uns anys va motivar diverses actuacions contravertides amb les d'aquell comtat del seu costat.
Cinc anys després d'aquesta dada, una bona part de les terres de Figueres eren propietat del noble Arnau de Llers i de la seva muller, Flandina, els quals cediren al monestir de Vilabertran l'església de Sant Pere de Figueres, amb totes les seves prerrogatives. Era un monestir que aleshores tenia una gran influència sobre les terres adjacents. Poc després, el 1149, fou el bisbe de Girona qui va seguir el mateix exemple i distingí el capellà de Vilabertran amb el títol de capellà major de Figueres, el qual havia de presidir en la seva parròquia els quatre oficis de les pasqües, les fetes de l'Ascensió, de Nadal i de Sant Pere. Se li havien de donar les despeses del trasllat, un menjar i una almoina. Això va durar fins al decret del rei Jaume I, que va atorgar a Figueres el títol de Villa Reial, amb unes característiques ben especials i d'independència total. Aquesta carta fou signada el 21 de juny del 1267 a la població de Saragossa i els historiadors remarquen que és un fet transcendental per a la història de Figueres i la primera anella d'una sèrie d'esdeveniments que la portaren a la capitalitat de la comarca empordanesa.
La Carta Pobla representa una gamma d'avantatges urbans, econòmics i socials, puix que arran d'aquells el seguiment de disposicions anteriors dels habitants de Figueres evitaren el conjunt de càrregues normals de les terres feudals.
El document de la Carta de Poblament conté setze privilegis i va adreçat a la vintena de veïns, citats pel seu nom i a "d'altres que en la dita parròquia o vila popularien i habitarien". Aquesta expressió anava dirigida als vint focs o caps de família citats, encara que a la població n'hi havia molts d'altres.
El beneficis de la Carta de Poblament foren, especialment, la supressió dels anomenats mal usos, com el fet que la meitat dels béns dels veïns que morien sense fills passaven anteriorment al senyor feudal i que els béns d'una presumpta adultera es repartiren entre el seu marit i el senyor feudal. També hi havia el dret d'usar l'aigua per regar i tenir un forn de pa per coure el pa i una carnisseria. Igualment hi ha un segell, de color vermell. Durant el mes d'abril del 1834, Figueres passà a ser cap de partit judicial i capital de la comarca.