´Ens va faltar un dia per poder arribar a ell´

o és futbol, ni bàsquet, ni tennis, ni tan sols té res a veure amb les llegendes èpiques que pengen dels pedals dels ciclistes. L'alpinisme no és un esport, és una filosofia de vida. Passar més de 300 dies l'any posant la pell en joc lluny d'un cercle familiar on a part d'una parella amb qui compartir secrets hi ha dos individus de menys d'un metre d'alçada que se t'aferren a la cama cada vegada que surts per la porta carregat amb una motxila no ha de ser fàcil. Tampoc no es preveu senzill conviure entre els núvols amb un mal d'alçada punxant, amb la sensació d'estar permanentment dins d'un congelador i amb les falanges rígides i insensibles pels efectes d'una fred que amenaça de glaçar-te els pulmons. D'entre totes les calamitats, però, la pitjor, la més dura, la més difícil de descriure, és aquella que passa per haver de socórrer, i massa sovint fer tard en l'auxili, els qui com tu van fer-se a la muntanya il·lusionats pels mateixos reptes i que per causes que s'escapen fins i tot als capricis de l'atzar no han pogut desfer el camí de pujada.
El nom de Jordi Tosas figura en les agendes de tots els serveis de rescat d'Europa. Tosas va néixer i créixer a Blanes, arran de mar, però era un nyap buf adolescent que ja grimpava Montseny amunt. De les onades de la Costa Brava als pics del Pirineu i, més tard, de cap a qualsevol serralada que s'enfili fins l'infinit amb voluntat de gratar les panxes dels cels. Ha acabat convertit en un dels millors alpinistes del món, però ni aquesta fama, ni la dels altres monstres d'alçada que com ell no van dubtar a volar fins al Latok II, van servir perquè el rescat de l'alpinista aragonès Oscar Pérez no tingués un desenllaç tràgic. "Ens va faltar un dia per poder arribar a ell", lamentava Tosas per telèfon poques hores després de baixar de l'avió que l'havia portat del Pakistan. Però arribar a l'aresta on s'havia accidentat Oscar Pérez no era, en absolut, garantia de trobar-lo viu. Ho sabien perfectament la resta de membres del grup de rescat (Jordi Corominas, Dani Ascaso, Jonatan Larrañaga i Simón Elías): "Tots érem molt conscients que era una contrarellotge i que les possibilitats de l'Oscar eren molt baixes. Estava politraumatitzat a 6.500 metres d'alçada i la situació no era gens fàcil". Un equip de nord-americans que descendia del K-2 els va ajudar en la fixació de metres de corda per, en cas d'arribar al ferit, poder baixar-lo fins al camp base, però "malgrat que ells estaven aclimatats a l'alçada, es trobaven ja molt cansats". Per contra, Tosas i els seus companys van patir alguns problemes d'adaptació per culpa de la pressió: "L'helicòpter ens va deixar de sobte a 4.400 metres d'alçada i a l'organisme li costa reaccionar".
Jordi Tosas va ser dels que millor es va trobar i, juntament amb Álvaro Novellón (company de ruta d'Oscar Pérez i última persona que va veure'l viu), va encapçalar la cordada. "L'Alvaro és molt introvertit però evidentment que el notava tocat anímicament, molt tocat". La tempesta els va atrapar a poca distància d'on s'havia accidentat Oscar Pérez. Novellón i Tosas van baixar al camp base convençuts que pujava un equip de relleu. El relleu mai va sortir del camp, s'havia decidit avortar l'operatiu pel risc de patir baixes. A ells dos ningú els ho va dir fins que van ser a les tendes: "Potser no ens hauríem resignat a quedar-nos tan a prop".