Bernat de Cruïlles, bisbe de Girona, fou el primer president de la Generalitat de Catalunya. Hi ha dues coses, com a mínim, que el vinculen amb Pasqual Maragall: la primera és la relació -intensa- amb l'Empordà; la segona, el fet d'haver estat tres anys al capdavant de la institució; el primer, entre 1359 i 1362; el segon, entre 2003 i 2006. Pasqual Maragall és l'alcalde dels Jocs Olímpics, el president de l'Estatut i l'home que ha dignificat una malaltia, l'Alzheimer, que combat amb tota la seva energia, convençut de derrotar-la. Maragall, sigui quin sigui el càrrec que ha ocupat, sempre ha estat el mateix: un home cordial, popular, proper... Ara, a l'estiu, hom el pot veure sovint passejant-se pels nostres pobles i ciutats, on parla amb la gent i pren el pols al país.
En aquesta entrevista parla del seu afecte per l'Empordà, de l'actualitat política i també de qüestions diverses. Tot plegat amanit amb aquell punt de bon humor i de simpatia, del qual és tan bon usuari, que el converteixen en un personatge entranyable.
Vostè és una persona molt de sant Gervasi. Què té, Rupià, que l'hagi captivat tant?
Rupià -i en general el Baix Empordà- és, per a mi, una segona pàtria. Buscava un lloc tranquil per fer la meva tesi doctoral. El cosí de Joan Raventós, en Cinto Raventós, em va dir: "Em penso que hi ha una casa, al capdamunt de Rupià, que està abandonada i que es ven". Es diu La Talaia. Els últims a viure-hi havien estat uns andalusos, que s'havien traslladat al poble. Hi vaig fer la tesi sobre els preus del sòl. Llavors ja ens hi vam quedar. L'estructura de la casa és la mateixa, però, és clar, s'hi han anant fent reformes.
Ens consta que ja fa molts anys que estiueja a l'Empordà.
Sí, abans de Rupià ja havíem estat en altres pobles, com ara Platja d'Aro. L'avi, tot i que anava sobretot a Olot i als voltants, ja hi venia. Els pares, també. I ara, als fills i néts ja no els treguis d'aquí. M'hi volia fer enterrar, però al final he decidit que no, que serà al cementiri de Sant Gervasi, que és on reposen l'avi i els pares.
Però en el programa Paisatges de Catalunya, emès fa pocs mesos a TV3, no deia que volia ser enterrat al cementiri de la Sala?
Bé, sí, és que és un indret molt tendre, bonic, solitari... Jo crec que, amb els que filmàvem, ens vam anar animant mútuament. El cas és que aquella última voluntat no era l'última, sinó la penúltima, per dir-ho així.
Quan mirem els seus anys de formació, hi veiem molts de mestres i referents. Permeti'ns, però, que ens fixem en tres dames: Clara Noble, Basi Mira, Diana Garrigosa, la seva àvia, mare i muller. Ens imaginem que totes i cadascuna d'elles deuen haver tingut un paper molt important en la seva vida?
L'àvia, per poc, però vaig aconseguir conèixer-la. Una gran dama, molt dolça. Era anglesa i andalusa. La meva mare havia nascut a Bilbao. El seu pare, Pasqual Mira García, republicà, era un sabater molt espavilat. Es va fer ric venent sabates. Tenia sabateries a Sabadell, a Figueres... A la guerra ho va perdre tot. Va morir l'any 1940. Sembla que de pena. Al cap d'un any vaig néixer jo; per això em dic Pasqual. La Diana és la pedra angular de la meva vida. Ha estat -i és- molt important per a mi i per a la família: un refugi per a tots.
En el lliurament dels Premis Just M. Casero de l'any 2004, celebrats a la ciutat de Girona, es va referir a la ingenuïtat i la innocència existents en el món polític en els anys de la transició. Ho deia, és clar, com un elogi. Què en queda?
La paraula ingenuïtat és una mica polisèmica. Ingenuity, en anglès, significa enginy, habilitat, intel·ligència en el fer, inventar... El sentit que té és molt ampli. Jo crec que hi estem tornant, a aquella època.
Vostè va ser un dels avaladors de l'Euroregió. Hi va esmerçar molts esforços. Parli'ns-en.
Sí, i la continuo defensant. Europa té una moneda, una bandera i una constitució comunes. Per anar pel món és bo tenir una determinada talla. I l'Euroregió és un bon marc per a Catalunya. Jo sóc un català d'Europa.
Arribarà el moment del Partit Català d'Europa, que vostè i d'altres volien promoure?
No ho crec. Hi acabarà havent dos partits, com a Amèrica.
Aquests últims temps hem escoltat i llegit declaracions seves en què insistia en una reagrupació del catalanisme de cara a anar a una confluència màxima. Ens agradaria que ens digués semblances i diferències entre la seva proposta i la de la Casa Gran del catalanisme d'Artur Mas.
Jo crec que són projectes emparentats. El que ara estic proposant és sortir al carrer a favor de l'Estatut. I això ha de ser ja, per la Diada de l'Onze de Setembre, que és una data emblemàtica, tot i que, si ha d'anar més bé per qüestions organitzatives, també podria ser el 12 o el 13. Nosaltres vam fer un Estatut que es va aprovar amb el 90% dels vots del Parlament català. El Parlament i el Senat espanyols el van retallar. Després el vam referendar. Vam dir que sí. I ara ens el volen retocar en el Tribunal Constitucional? Els hem de deixar clar que no poden tocar un estatut que està referendat. Hi ha alguna cosa que falla, aquí, que grinyola. L'única sortida és anar al carrer. Un cop hagi sortit la sentència, llavors ja tururut violes, és a dir, no hi haurà res a fer. Tot plegat és una qüestió de dignitat.
De fet, el passat diumenge 9 d'agost, en el diari Avui sortia un article seu en què instava a sortir al carrer davant d'una retallada de l'Estatut. Ha estat una de les notícies de l'estiu...
Sí, sí, va tenir un efecte immediat, la qual cosa confirma que no és dolenta, la idea de convocar una gran manifestació encapçalada pels quatre presidents: Barrera, Rigol, Pujol i Maragall.
Poques setmanes abans, també s'havia referit a la necessitat que Catalunya tingués una llei electoral pròpia.
Sí, seria bo que els partits oficialitzessin primàries per elegir els seus candidats i que el país tingués una llei electoral pròpia que permetés llistes desbloquejades, de tal manera que els electors que votessin una llista poguessin decidir no donar suport a un dels candidats en concret. Caldria apostar per estructures més flexibles, lluny d'una piràmide fortament jerarquitzada. Tot plegat ajudaria a acostar la gent a la política.
En el llibre 1000 dies amb PM, de Jordi Mercader, s'hi recull una frase que va confessar al seu entorn després d'assistir a un sopar a Madrid convocat per Zapatero, amb tots els presidents autonòmics socialistes, abans del debat de les autonomies del Senat el novembre del 2005 i en plena discussió estatutària. Deia vostè: "Ho tenim malament. Mitja Espanya no ens vol i l'altra mitja no ens entén". La famosa Oda del seu avi, no l'ha començat mai a llegir per l'últim vers?
Ja, ja, ja. Per l'"Adéu, Espanya!"?. Sempre que es pugui, és preferible no haver de dir adéu, però si no hi ha més remei...
Hem llegit unes declaracions seves en què deia el següent: "L'Estatut s'aplica, però més hagués valgut anar a reformar la Constitució". Què el va inspirar a reformar l'Estatut i quines possibilitats hi veia?
Catalunya és una nació i el que cal és que la Constitució espanyola respecti, reconegui i s'adapti a aquesta realitat.
Catalunya, com a país, necessita un pla de desenvolupament com el que es va generar tenint com a motor els Jocs Olímpics del 1992?
Catalunya necessitava tenir un gran esdeveniment, com van ser els Jocs Olímpics; és una mica el cas de la Copa Amèrica, a València... El Fòrum, malgrat tot, va ser un segon gran esdeveniment. També va deixar petjada, ja que va fer possible la creació d'uns equipaments molt importants.
El 17 d'octubre de 1986 és una data històrica. Barcelona fou declarada seu dels Jocs Olímpics de 1992. Devia ser el millor moment com a alcalde.
Sí. Mira, la gavardina negra que portava aquells dies la subhasto d'aquí a uns dies a Rupià. Hi ha una exposició d'andròmines. Aquell va ser un moment molt important, sí, però també n'hi va haver molts d'altres.
I com a president de la Generalitat, amb quins moments es quedaria?
Amb l'Estatut... Amb Miravet. Miravet va ser un lloc molt ben triat perquè és la Catalunya Nova, la Catalunya polièdrica. Allà hi va ser tothom: en Carod, la Manuela de Madre, en Mas, en Piqué, en Saura, jo mateix. La fotografia resultant va ser molt expressiva.
Ens imaginem que un altre moment entranyable el visquéreu fa tres anys, a Sant Jaume de Frontanyà, quan va entrar en vigor l'Estatut.
Sant Jaume de Frontanyà és el poble més petit de Catalunya. T'adones que tornem a la citació de l'avi Maragall, allò que en el pot petit hi ha la bona confitura?
Ens agradaria que ens comentés la següent frase del president José Montilla: "Hi ha un fil conductor que no és mèrit exclusiu de Pujol, però que Maragall l'hagués pogut dinamitar i no ho va fer, que és treballar per la unitat civil del poble de Catalunya. Entre catalans d'origen i catalans d'adopció, de camp i de ciutat, de diferents llengües. Aquesta voluntat clara de mantenir un sol poble, de reforçar els elements de cohesió i d'unitat, és un fil conductor de Jordi Pujol, i de Pasqual, també".
I això ho va dir en Montilla, que és d'Iznájar. Que Catalunya estigui presidida per un andalús, sense pestanyejar, com si diguéssim, és una cosa fantàstica. Només els pobles que estan molt segurs de si mateixos es poden permetre luxes com aquest. És una mica semblant al que passa als Estats Units amb l'Obama.
Amb motiu del lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat, el periodista Albert Om escrivia que Pujol i vostè s'assemblen més del que sembla. Fins i tot, més del que vostès voldrien. Ara que ja estan retirats, són les nostres reines mares. Més estimades i respectades que mai.
Ha, ha, ha... Que bé... La meva història amb en Pujol és molt ?llarga. Hi ha moltes coses en comú. Donaria per un llibre. Va tenir molta ?relació amb el meu pare. Nosaltres ens vam haver de barallar, a nivell polític, s'entén.
Recordem l'aplaudiment -tan emotiu- que va rebre a Verges el dia del concert de comiat de ?Lluís Llach. Fa un any i mig va ?resultar escollit Català de l'Any, en ?l'acte organitzat pel Periódico i TV3 i, pocs mesos més tard, li va ésser atorgada la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. Ens imaginem que tot plegat li devia fer molta il·lusió?
A pilota passada, sempre va bé que et diguin que estàs present, que no ets mort. Ara bé, a partir d'un moment determinat -un any, dos anys o més- el que procures és no viure del passat, de renda, sinó buscar nous projectes, noves il·lusions.
"La llengua és l'ADN de Catalunya". És una frase seva que mereix aparèixer en un recull de citacions.
Sí, és clar. Cada llengua és cada llengua. Justament aquest tema va ser molt tractat en el Fòrum de les Cultures.
Als joves, què els recomanaria?
Que creixin, però que mantinguin la joventut. Que sempre siguin joves de cor, que no envelleixin mai. No hi ha res més trist que un jove envellit.
Veieu el futur del país amb ulls optimistes?
Sí, jo sí. Quan veus aquests nens i nenes, dels orígens més diversos, que parlen un català fantàstic, el cor se t'eixampla. Això és maco. ?Catalunya és un país que absorbeix; això és Amèrica. Amèrica la van fer, en bona part, la gent vinguda de fora.
Ens imaginem que deu tenir moltes coses en la seva taula de treball. Quins projectes li demanen més dedicació, actualment?
La Fundació Pasqual Maragall d'Alzheimer i la Fundació Catalunya-Europa, que té moltes ramificacions. Ara que hi ha crisi, és bo i necessari llençar idees. Tota crisi té un component dramàtic, però també en té un de saludable, ja que ?esdevé un vent que consolida coses sòlides, projecta iniciatives noves i, alhora, s'emporta molta morralla.
Es diu que, en anunciar la seva malaltia, va fer una gran aportació per augmentar la sensibilitat social en favor dels que la pateixen. L'ha dignificat. Què n'ha de dir, vostè?
Estic en contra de la classificació de la gent en malalties o bondats perquè tots tenim una mica de tot: una mica de beneits, de dolents, de bones persones... L'especialització i la categorització de la salut és una cosa necessària per avançar, però, al mateix temps, devastadora. No pots definir una persona per una malaltia... O per una habilitat. Els grans descobridors, si no ?haguessin tingut ànima de poeta, no haurien triomfat. El més malalt dels malalts pot aportar coses. Ara bé, s'han de saber crear les ?condicions. Les persones han de poder viure de manera digna, tan digna com sigui possible. Si pot ser, sense haver d'anar a cap residència. Val la pena apostar per la creació de grups de gent i l'organització ?d'activitats conjuntes. Això fa més bé que moltes medicines.
Li molesta que tot sovint li preguntin com es troba?
Davant d'aquesta pregunta, em trobo entre agraït i cansat. Jo els dic: que vols anar a prendre un cafè? que vols anar a ballar?
01:14
IMPRIMIR PÀGINA »
REDUIR TEXT »
