els suárez d´aquest estiu

L'articulista comenta, arran de dues obres que fan referència a la qüestió, la trajectòria de l'expresident del Govern espanyol Adolfo Súarez

JOSEP LÓPEZ DE LERMA Aquest estiu de 2009 he vist dos treballs bons sobre el paper d'Adolfo Suárez com a deconstructor de les estructures que va deixar el general Francisco Franco i com a enginyer d'aquelles altres de les quals avui som fills, predilectes o no, que de tot n'hi haurà. Un escriptor de novel·les, Javier Cercas, i un periodista brillant, Gregorio Morán, cadascú amb el seu estil, les seves fonts informatives i la seva subjectiva visió de l'antic president del Govern d'Espanya, ens ofereixen sengles camins per on transitar i poder veure les muntanyes que es varen moure fins arribar a una plana, la d'avui, on és possible, ves per on!, criticar despectivament i àcidament aquells temps on l'equilibrisme fou l'ànima de l'acció política.
En Javier Cercas, en el seu Anatomía de un instante, parteix del 23-F i de la cèlebre fotografia on es veu Suárez assegut al seu escó observant com el seu vicepresident, el general Gutiérrez Mellado, s'enfronta amb aquella tropa de capats mentals que varen interrompre la sessió d'investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo, sota el comandament d'un malalt com fou el tinent coronel Tejero a qui, em diuen i em repeteixen, alguns pescadors de l'Alt Empordà portaven peix fresc quan el varen enclaustrar, que no pas empresonar, al castell de Figueres, després d'ésser jutjat i condemnat per sedició. Tinc l'esperança de poder arribar a saber, algun dia, el nom i cognoms d'aquests col·laboracionistes en gastronomia d'un militar que va deshonrar els militars.
En Cercas fa un apassionant i apassionat retrat del moment i porta a terme un molt subtil exercici de convertir-se en l'alter ego del president Suárez amb l'objectiu, no pas fàcil, però crec que ben aconseguit, de posar-se en la seva ment, que no pas en el seu cos, i veure la trista pel·lícula des del cervell mateix d'un home que sabia -i ho havia advertit al rei Joan Carles-, que el general Armada no era de fiar, com també ho havia fet pel seu compte un altre lleial a la monarquia, el general Sabino Fernández Campo, aleshores cap de la Casa del Rei, que va privar que Armada a Palau s'instal·lés i li va donar ordres perquè mai parlés en nom del rei en les seves preteses negociacions amb Tejero i Milans del Bosch, la resta del triplet colpista que ell encapçalava.
Aquest situar-se en la ment d'en Suárez quan per davant seu passava el cop d'Estat que ell sabia que anava a produir-se, tot i que no el quan i el com, és el millor de l'obra d'en Cercas. El general Fernández Campo, que se n'anirà a la sepultura sense explicar ni dir res d'aquella nit, va conèixer el seu cessament, temps després, quan dinant amb els Reis, Joan Carles va dir a la reina: "Sabes, Sofi, Sabino nos deja". La crueltat, en política, no té límit.
Adolfo Suárez. Ambición y destino és el títol del llibre d'en Gregorio Morán, molt superior en dades objectives al d'en Cercas, que ens presenta la trajectòria personal, familiar i política del gran constructor de la democràcia espanyola i, a més a més, les claus de la pujada i de la baixa d'en Suárez, el perquè fou l'elegit per en Torcuato Fenández Miranda per pilotar la nau que ell havia construït conjuntament amb Juan Carlos per arribar al port de la democràcia, previ harakiri del sistema pels mateixos que pertanyien al sistema.
Perquè si un cervell privilegiat hi va haver-hi, aquest fou el d'en Fernández Miranda, que va dissenyar el traçat i va aconseguir que el Consejo del Reino inclogués Suárez en la terna de presidenciables, després d'una maratoniana sessió descrita amb precisió de cirurgià pel periodista Morán.
Gregorio Morán es posa en la pell d'en Suárez quan aquest és abandonat pels seus -la descripció de les operacions portades a terme pels democristians d'UCD és d'antologia-, la banca, la patronal -amb un conspiratiu Ferrer-Salat al capdavant- i el monarca mateix, que en el súmmum de la tradició borbònica, el deixa sol en un dinar a Palau amb els generals Milans del Bosch, González del Yerro i Merry Gordon, setmanes abans de la seva dimissió, que el posen a parir i li demanen que plegui, mentre en Suárez, sense perdre la dignitat de president, els recorda que la sedició es paga amb la pena de mort. Des d'aquell dia, el president dormia amb una pistola a la seva tauleta de nit.
No té pèrdua la voràgine amb què es viu els últim dies d'en Suárez com a president quan aquest té decidida la seva dimissió. L'Adolfo porta a terme una partida d'escacs que, explicada per en Morán, arriba al seu punt àlgid quan Zarzuela, assabentada que un equip de TVE es trobava a la seu de presidència de Govern per gravar un missatge d'en Suárez al país, el d'acomiadament, envia al general Fernández Campos amb la missió d'intervenir/censurar el seu contingut.
L'estira i arronsa fou notable. Intervenen el mallorquí Josep Melià, el secretari polític d'en Suárez, i el periodista Abel Hernández, autors del discurs que deixa dit per a la història el "me voy, pues, sin que nadie me lo haya pedido...", amb un gol veritablement històric, d'antologia, atesa l'ordenació gramatical, ja que "nadie", segons Morán, era el rei, que "hacía las veces del personaje Homero y se decía 'Nadie', que es como Ulisses se presentó ante el Cíclope", sense que ni Juan Carlos ni Suárez tinguessin la més remota idea de quina vella història es tractava, però en Melià sí, que va posar la cullerada definitiva per a història. El Rei es va assabentar del contingut del missatge com jo: per TVE, i en el mateix moment en què fou emès.
Estiu de 2009. Suárez, present en l'absència de la seva ment que, per no recordar, no sap ni qui és ell. Instant, el d'en Cercas, d'importància cabdal, i destí, el d'en Moran, ara cruel i demà, desitjo, gloriós, pel senyor president.