Economia, Xina i Itàlia explicada des de París

JORDI XUCLÀ economia
S'ha acabat la bufera, s'ha acabat l'esma. Aquesta és la impressió que fa el Govern de l'Estat després del debat econòmic de dimecres passat. Aquest cop el president Zapatero va evitar la subhasta d'ocurrències que havien fornit els seus discursos econòmics altres vegades. Però tampoc va concretar com es farà la pujada d'impostos -un 1,5% del PIB, uns 16.000 milions d'euros. Aquests dies a França es viu un debat madur, a cara descoberta, sobre un nou impost ecològic, la taxa del carboni, que Sarkozy ha defensat amb un discurs valent: "Les conseqüències de la degradació mediambiental, o les frenem ara o les pagaran multiplicades per dos els nostres fills". La major resistència a aquest nou impost es troba entre la desconcertada base de votants del socialisme francès. Reacció social a tenir en compte per veure com evolucionen les coses aquí. En moments de crisi econòmica el que convé és fer que el diner estigui en mans dels emprenedors que volen crear nova ocupació i no pas apujar els impostos. S'ha de tapar el dèficit públic que arribarà fins al 10 o l'11% del PIB a finals d'any? Sí, i s'ha de reduir la despesa corrent de les administracions i aprimar les administracions en tot allò que tinguin de sobrer. Però la pregunta és: com s'ha arribat a un dèficit públic tan alt? I a més del doble de l'atur que la mitjana de la Unió Europea? Mirat des de fora la visió de les coses és molt més freda. Divendres un diputat holandès em parlava de la bombolla immobiliària espanyola -singular i mundialment coneguda- i em preguntava: però vostès què són bons fabricant? Bé, li vaig explicar els sectors industrials catalans clàssics, la fortalesa del sector turístic, les petites i mitjanes empreses... "Molt bé -em va respondre- però a Castella què fabriquen?" A Castella es fabriquen més coses de les que pensa l'holandès però menys de les d'una economia que volia treure pit però que tenia els peus de totxanes. Queden dos anys i mig de legislatura, el Govern tindrà una plàcida treva amb el semestre de presidència europea i després de l'estiu de l'any que ve es veurà que tot l'impuls del zapaterisme -que no és ben bé socialdemocràcia europea, per això el felipisme- no dóna més de si.

xina
Fa molt de temps que es parla de la Xina com a nova potència econòmica emergent. Però a vegades falta que les afirmacions siguin il·lustrades per fets. En només una setmana ens han arribat tres notícies espectaculars de la puixança econòmica de la potència oriental amb economia de mercat i llibertats d'un règim comunista. Aquesta setmana s'ha firmat entre una empresa americana i el govern xinès el contracte per construir la planta d'energia solar més gran del món a la Xina. Aquesta setmana el Govern xinès ha revelat el seu pla de construir 13.000 km de tren d'alta velocitat. La primera fase ha d'estar acabada el 2013. I aquesta setmana Telefónica ha firmat un contracte d'associació amb una empresa ?xinesa que li obre unes grans possibilitats. No cal recordar que el deute i el crèdit americans estan falcats per una gran quantitat de fons xinesos. I Europa jugant-se la seva sort en el ?referèndum d'Irlanda del 2 d'octubre!

itàlia
He passat l'11 de setembre a París, treballant en la Comissió de Justícia i Drets Humans del Consell d'Europa. Es tracta de l'organisme internacional que aplega 47 Estats membres que ens vigilem mútuament pel compliment dels principis democràtics i dels drets humans. Molta feina i apassionant. A l'hora de dinar, conversa animada amb el diputat italià Renato Farina. Aquell mateix dia apareix a la premsa la part més vistosa de la cimera anual hispanoitaliana: la roda de premsa de Berlusconi autojustificativa de la seva vida privada, la seva passió per la conquesta i la seva atenció a la bellesa femenina (llegeixin la transcripció de la roda de premsa!). Durant la roda de premsa a l'illa sarda de la Magdalena, ni el president Zapatero ni les ministres Salgado, Chacón i Aído han dit ni mu davant tan singular monòleg. Em diu que m'apunti el nom de Versani com a nou líder del Partit Democràtic, l'esquerra italiana; un cooperativista del nord d'Itàlia sempre en la línia de Massimo d'Alema. També parlem de l'allunyament vistós de Gianfranco Fini, president de la Cambra de Diputats, de Berlusconi. L'estratègia de Fini passaria per optar a la presidència de la República amb els vots de l'esquerra! El líder d'un partit postfeixista evolucionat -"només li falta fer-se la circumcisió per congraciar-se amb els jueus"- aliat amb l'esquerra per fer la pinça al Popolo della libertà, partit del qual forma part. Això pot passar a Itàlia. País meravellós i que resisteix prou bé la crisi econòmica, especialment el nord semblant a la Catalunya laboriosa ara orfe d'interpretació política governamental i de societat civil amb nervi. Farina, que és un home que segueix la política espanyola i llegeix la premsa catalana i madrilenya, em fa notar mentre caminem per la rue de Longchamp que en l'acte de Rodiezmo la ministra Aído lluïa unes aixelles perfectament depilades mentre que la senyora Leire Pajín aixecava el puny amb el braç arrapat al cos per tapar el bosc. Des de fora sempre es noten algunes coses diferents. I més amb una mirada italiana. Txiqui Benegas m'ha explicat que els socialistes canten la Internacional amb el puny esquerre aixecat i que els comunistes la canten amb el puny dret i que com pot ser que cap periodista ho hagi escrit i explicat! Un uixer que passava per allà s'ha acostat i hem parlat de futbol. I ens ha explicat el següent acudit: "Saben per què els del Madrid van tant a missa? Perquè és l'únic lloc on poden veure un home vestit de blanc aixecant una copa". Benegas ha pagat els cafès.