les coses de la vida

VÍCTOR SÁNCHEZ Avui podria escriure de les "dones de la vida" de la nacional dos. Del seu comitè d'empresa, de la seva patronal, de com seria la negociació del seu conveni amb el veïnat. Del possible conflicte de competències entre Pontós i Garrigàs. De les possibles interferències en el tema de la patronal del transport. Que és fàcil aplicar mesures correctores: que els pesos pesats siguin obligats a passar per l'autopista.
Podria parlar d'interessos econòmics, de política fiscal i urbanística, de Palau i de la pancarta que han posat davant del monument a la sagrada família catalana i al porró. NO A L'ENDERROC DEL POBLE NOU. I aquí m'aturaria i diria que hi estic d'acord que allò que cal és enderrocar el poble de sempre: carrers estrets i torts, manca de voravies, ...... a Palau i arreu, iniciem plans d'abandonament dels pobles!!! a Avinyonet també donaria la raó als forasters, de forma progressiva, en 10 anys, transmigrem a les urbanitzacions que són racionals, tenen voravies amb arbres, carrers que permeten el pas de dos vehicles, carrils bici, escoles modernes ( com ara la de Palau...) Refer el país és el que convindria per superar l'esclat de la bombolla. També podria parlar avui dels 20 cm de mar pujada per culpa del canvi climàtic i de la sàvia decisió del municipi rosinc: no refaran mai més la platja artificial perquè és inútil i fer-ho malmena el fons marí. Llàstima que ho hagin admès quan les prioritats ja són unes altres: ens quedem 10 anys per evitar que el glaç de Groenlàndia es fongui i el nivell pugi 7 metres (ho he vist en una pel·lícula). La pujada arribarà al Far, no és conya. Però ben mirat no, mira, avui parlaré de la Carmen Negrin i de les seves declaracions: en aquest país quan un jutge intenta esbrinar un delicte contra la humanitat és tractat com un delinqüent. Diu ella. Aquest hivern quan va venir a Figueres ja em va dir que ho diria. Estàvem asseguts en el cafè de l'oli però ella poc que ho sabia ; ni s'imaginava que des de la taula del costat ens miraven fantasmes, testimonis d'altres temps. Som el país del món amb més desapareguts després de la Càmbòdia d'en Pol Pot. La Carmen aquestes comparances les entén fàcilment, allò que li costaria més d'entendre són les coses de Palau. A final de mes, quan la vegi, si em pregunta el què de com anem per l'Empordà, li diré: mira, per aproximació si vols saber com és la gent d'aquí doncs rellegeixes Marcel Pagnol i sobretot el seu Jean de Florette i tu, és clar, imagina que fas el paper de Manon des Sources...